El dia que les ciutats es van tornar avorrides
Els que som practicants habituals de la mediocritat tenim una única habilitat: ens adonem i sabem reconèixer de manera ràpida i sense dubtes quan l'entorn en què vivim ho és. L'excel·lència o com a mínim un cert atractiu no són fàcils de trobar en els canvis que anem descobrint cada dia dins els espais urbans. Les ciutats ens podrien explicar que pateixen en silenci per la pròpia grisor promoguda per la por a equivocar-se dels seus habitants i per una tendència que existeix a la societat d’escapçar els caps imaginatius que somiem més enllà de la banalitat. Una altra possible explicació de tot plegat, és la comoditat que suposa pels que decideixen en aquests temes el fet de seguir a ulls clucs amb el que és tendència i ben vist dins l'urbanisme contemporani actual. El resultat? Trobar a faltar al paisatge urbà l'ús intel·ligent i amb criteri de formes i color per donar vida i interès a allò que de per si en té poc.
La globalització -l'hem votada mai en referèndum?- i la visió economicista de la societat, ens ha acabat imposant unes ciutats cada vegada més iguals, menys singulars i per tant més oblidables. Els ciutadans perdem identitat, en la mesura que el lloc on vivim és semblant a mil altres llocs. Alguns dels indrets interessants que la memòria ens ha guardat conjuntament amb vivències personals, han sigut esborrats i substituïts per dissenys plans i adotzenats. Parlem de noves edificacions que no recorden d'on són i que només semblen preocupades per la seva funcionalitat. Els pessimistes ens diuen que són espais que ens donaran un context borrós als records que fabriquem.
Una ciutat és la suma de cents d'individus en moviment que la trepitgen, que hi xerren, que hi treballen, hi ballen i que de tant en tant s'aturen a contemplar-la. Parlem d'un entorn urbà que com a ésser viu, canvia en el temps, i que és més que probable que visqui més que nosaltres. És un medi que hauria de mantenir els seus encants i al mateix temps s’hauria de promoure què poguessin augmentar.
Un amic em proposa que si una ciutat amb nom propi es va tornant anodina, hi ha el recurs de mirar el cel per contemplar si el vent ens procura entreteniment i diversió amb una bona batalla de núvols. M'adverteix, això no obstant, dels perills que comporta la situació actualment. S'ha de vigilar quan camines de no topar amb la gran quantitat de pivots i andròmines disseminades en carrers i places. Es tracta d'un disseny que si li endevina la intenció de fer evident als ciutadans que la vida no deixa més que ser un caos. Aquest mateix amic em diu que a vegades té un dia desencertat i encara que sentint-se culpable, agafa el cotxe. Em comenta que llavors, deixa de fer mirades fugaces al cel i no treu els ulls de l'asfalt. Mentre el cotxe i ell es sacsegen amb els puja i baixa continus de molts carrers, no deixa de concentrar-se en anar dins els límits d'uns carrils que com les parets del conte de Poe El pou i el pèndol, es van movent cap a l'interior.
Les tendències, que ens agrada pensar que volen ser benintencionades, semblen estar fetes per ser seguides i no per ser qüestionades. Hi ha malgrat tot alguns casos extrems, com carregar-se el disseny urbà de l'Eixampla de Barcelona que es podrien arribar a considerar errors històrics.
Els espais comuns haurien de ser amables amb qui els utilitzen, siguin autòctons o forasters. Les ciutats tenen moltes pàgines que estan per escriure i estaria bé que no ho fessin els profetes propagadors de l'avorriment. Potser hauríem d'esperonar més a persones amb criteri i imaginació a què treballin per un millor disseny, per augmentar la bellesa del paisatge urbà i perquè vetllin per deixar més espai a l'art. La màgia de l'entusiasme creatiu qui sap si encara ens pot salvar. Treballar per una quimera, només significa l'ambició d'arribar lluny. El més útil, és moltes vegades el més bell, necessitem persones o projectes que ens incitin a millorar a tots plegats en aquest sentit.
