Enric Sió. El dibuixant que va trencar motlles

En castellano

Enric Sió. El dibuixant que va trencar motlles. Inauguració dimarts 19 de febrer a les 19 h. Exposició oberta del 19 de febrer al 14 d’abril de 2019 a la Sala Josep Uclés del Centre Cultural El Carme, de Badalona. c/ Francesc Layret 78, Badalona. Metro Badalona Pompeu Fabra (línia lila). De dimarts a divendres, de 16 a 20 h; dissabtes, 11 a 14 h i de 16 a 20 h; diumenges, d'11 a 14 h. Entrada lliure.

Idea, comissariat, textos i documentació: Jordi Riera Pujal.
Projecte expositiu i disseny gràfic: Albert Navarro
Producció: Ajuntament de Badalona. Àrea de Cultura. Vicerectorat d’Arts, Cultura i Patrimoni de la Universitat de Barcelona
Llibre (catàleg, color, català-castellà, 220 pàgines): Museu de Badalona, 2019.
Agraïment a Rafael Vila Ricart per la cessió de dibuixos i objectes del fons Enric Sió per l’exposició i el llibre .

Venda del llibre a:  
Sabadell Còmics 

La Gralla
Museu de Badalona


Mitjans:
TV3 Telenotícies migdia, 1 març 2019
On Barcelona (Sonia Gutiérrez), El Periódico de Catalunya, 15 febrer 2019.
El Punt Avui (Jaume Vidal), 25 febrer 2019
El Nacional, 3 març de 2019
La lectora corrent, 2 març de 2019 
Cultura/s 872 (Julià Guillamón), La Vanguardia, 16 març 2019

 Nus, 1968; Bocaccio, 1970; Mara inèdit en color, 1973.

 
Enric Sió (Badalona 1942 – Barcelona 1998). Estudiant d’economia i belles arts, arribà a parlar cinc llengües i va exercir d’il·lustrador, humorista gràfic, teòric, fotògraf, cineasta publicitari, editor i creador de mons propis en l’anomenat novè art. La seva faceta més coneguda és com a autor de còmics, un creador perfeccionista i innovador reconegut internacionalment. Va ser un pioner, que explorant, va saber obrir nous camins expressius en el llenguatge del còmic. Parlem d’un intel·lectual de personalitat complexa, que tenia la necessitat permanent d’empaitar la llibertat personal i col·lectiva i exercia d’amant perseverant de l’heterodòxia. Un home que ja de jove es va allistar al reduït exèrcit dels estetes, un grup que adora i busca la bellesa tant en la seva vida privada com professional.

Aquesta exposició està dedicada a un badaloní que val la pena recordar per les seves actituds valentes davant la vida i per la qualitat de la seva obra. Enric Sió va ser un artista i també un personatge mediàtic. Va ser un pioner en la lluita perquè el còmic fos reconegut, no solament com un entreteniment per a la canalla, sinó també com una disciplina narrativa dirigida als adults. Un mitjà que podia arribar a ser artístic i que havia d’estar posicionat en el mateix nivell que altres arts narratives com la literatura o el cinema.

El jove Enric Sió, sorgit d’una postguerra castradora i enaltidora de la mediocritat, es va afegir amb entusiasme als anys seixanta a l’esclat jovenívol, colorista i experimentador de l’època. Va començar a trencar motlles fent proves amb el dibuix, el color i la narrativa com pocs ho havien fet. Inconformista amb la realitat social i política, i creador tossudament individualista, va deixar petja pels diversos mitjans en què col·laborà. No passava desapercebut, era un seductor que s’escapava del que era habitual. En les relacions personals, l’originalitat del seu pensament, el seu parlar tranquil, el somriure acollidor i una cabellera generosa el feien destacar com una persona fora del corrent.

En aquesta exposició intentarem donar una visió polièdrica del personatge, de les obsessions, les pors, els somnis, les contradiccions, els fracassos i els èxits. L'autor va saber fugir de la vulgaritat i de l’avorriment de la feina repetitiva que llavors era dibuixar historietes i llançar-se sense xarxa a la llibertat creativa. En la seva biografia professional es poden veure reflectits molts dels vaivens vitals de la generació a la qual pertanyia. Una generació plena de somnis que es va veure immersa en uns temps de mudances intenses en la forma de viure. Els profunds canvis socials i polítics convivien amb unes vides sentimentals inestables. En l’entretant, el temps anava passant entre trobades, copes, projectes i tertúlies.
 

Àmbits, capítols:

Itinerari biografia.

Començant a dibuixar, començant a experimentar.
Oriflama, una revista catalana per a joves en ple franquisme.
Un dibuixant de còmics dins de la «gauche divine».
Les grans obres; Aghardi i Mara.
Cercant la llibertat creativa a Milà.
Dibuixant la història en còmic a París.
Retorn a Catalunya.
Batallant contra la censura.

Mirades.
Comentaris sobre Enric Sió i la seva obra.
Enric Sió va dir.
Homenatge.

Vídeos històrics. Entrevistes audiovisuals.

Espai de consulta bibliogràfic.

Coberta del llibre (català, castellà). Riera Pujal, Jordi. Enric Sió. El dibuixant que va trencar motlles.

  Museu de Badalona, 2019.  220 pàgines.  ISBN: 978-84-88758-56-9

Col·laboradors literaris en el llibre Enric Sió. El dibuixant que va trencar motlles

Andreu Martín, Antoni Guiral, Esteban Maroto, Jaume Capdevila, Jaume Casas, Jaume Vidal, Josep Maria Beà, Julià de Jòdar, Marika Vila i Vicent Sanchis. Autor: Jordi Riera Pujal.

Col·laboradors gràfics en l'exposició i en el llibre.  

Ruben Pellejero i Toni Benages.

Audiovisual a l'exposició amb comentaris de:
Carles Gené
Inés De Salvador
Julià de Jòdar
Josep Ilario
Jordi Riera Pujal
Entrevistes realitzades a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona el 8 de febrer de 2019.

Museu de Badalona

Portades d'Enric Sió per Oriflama

Enric Sió bevent de la modernitat i el moviment pop, va dissenyar aquestes dues originals portades per la revista Oriflama al març i el juliol de 1968. En la primera anuncia la publicació a l'interior de la revista del seu còmic Lavinia 2016 o la guerra dels poetes, amb guions de E. Teixidor. La segona es fa ressò de l'estrena de la pel·lícula Bonnie i Clyde (1967) que va tenir a Warren Beatty i Faye Dunaway com a principals protagonistes.

El Tirant lo Blanch d'Enric Sió

Temps era temps una revista catalana, encara en plena nit franquista, es van atrevir a publicar un còmic adult e innovador. El desembre de 1968, l'Enric Sió va dibuixar aquesta adaptació de Tirant lo Blanch en historieta a la revista per la joventut Oriflama.

Podeu obtenir mes dades de l'interessant obra d'Enric Sió en un article que he escrit per Tebeosfera.

Enric Sió i l'art pop

 

Enric Sió (1942-1998), va ser un dels dibuixants més innovadors del país durant les dècades dels seixanta i setanta del passat segle XX. La seva tècnica en el tractament de les vinyetes o portades va estar molt influïda per l'art pop o art popular. Aquest moviment nascut a finals dels anys 50 a Anglaterra, va ser ràpidament assimilat i desenvolupat per artistes nord-americans.

Sió retrà homenatge als grans noms de l'art pop en diverses vinyetes de la seva obra. A la primera imatge, el quadre Whaam! (1963) de Roy Liechestein el podem localitzar a la casa de Martha a la segona pàgina de la col·lecció d'historietes Aghardi de 1969.

A la segona imatge podem veure el retrat d' Elisabeth Taylor (1963) que va fer Andy Warhol. El podem trobar en el conte  Alicia de la serie Mis miedos de 1970. Una de les versions d'aquest retrat, es va vendre en subhasta l'any passant per un preu total proper als 27 milions de dòlars.

La ultima imatge pertany a la portada que va fer Sió per la revista Oriflama de desembre de 1968.

Fotonovel·la amb Núria Espert, Enric Sió i Emili Teixidor

“Oriflama era una revista per joves i publicava només articles  seriosos, i el que fèiem amb l’Enric Sió era donar-hi una mica d'alegria”. Així començava la xerrada que varem tenir fa unes setmanes a un pis de Sarrià a casa de l’Emili Teixidor. L’escriptor molt amablement em va respondre unes preguntes. M’interessava saber com en un temps encara fosc de la dictadura, l’Emili com a guionista i l’Enric Sió com a dibuixant van poder publicar en una revista (a partir de gener de 1968) el que està considerat el primer còmic polític crític de l’Estat. El seu nom era Lavínia 2016 o la Guerra dels Poetes.

“Ens varem conèixer per uns fascicles que feia per Salvat  que llavors l'Enric dibuixava sota unes normes molt encotillades. Després va sortir aquesta l'oportunitat de col·laborar amb una activitat més lliure i sense prejudicis”. Oriflama havia nascut el 1961 com a vincle informatiu amb els joves del Bisbat de Vic que eren cridats a files per l'exèrcit espanyol. La revista va anar canviant i l’any 1968 ja era una revista íntegrament escrita amb català i una mostra del pensament catalanista i progressista de la comarca d’Osona.

“Oriflama era una revista molt lliure, amb l'excusa que era una publicació per soldats que depenia dels bisbat podia sortir amb català, podien sortejar la censura franquista sense massa problemes, en aquell moment”.  No cobraven diners per la seva feina però van voler aprofitar aquella finestra oberta per fer un còmic que remogués una mica els  sectors culturals catalanistes de l’època. Els protagonistes del còmic eren els grans escriptors  del moment, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Campmany,... “Era també la manera d'acostar els grans noms de la cultura catalana al gran públic, al públic jove d'aquell moment. Llavors en publicacions d'un àmbit mes ampli com Cavall Fort no ho haurien pogut publicar”. El tema del còmic  interessava a l’escriptor perquè era un tema fàcil de cultura popular en que hi podia entrar per rebentar-lo en el bon sentit. Era senzill fer-ne una paròdia per arribar al gran públic.

“Un cop fet el còmic varem voler anar mes enllà i férem la fotonovel·la La Núria es perd”. Aquestes quatre pàgines sortirien publicades al número 84 de juny de 1969 a Oriflama. Eren els anys de l’èxit massiu de les fotonovel·les, gènere nascut a Itàlia l’any 1947 i traspassat amb èxit a altres països sobretot els d'arrel llatina. La revista Triunfo número 341 de l’any 1968 calculava que sumant els diversos títols setmanals i quinzenals que es publicaven llavors, es podia arribar a tiratges de 1.750.000 exemplars al mes. La majoria de títols eren importats d’Itàlia, però també hi havia producció pròpia sobretot la basada en les novel·les de Corín Tellado. 

La idea de fer la fotonovel·la era fer un “divertimento” i una paròdia d’aquelles històries romàntiques tant encotillades. Només recordar com es descriu a la protagonista a la primera plana de la fotonovel·la, “Núria, florista pobra, guapa i fidel, fins a cert punt”.  L’Emili recorda amb efecte la col·laboració desinteressada i sense prejudicis de la gran actriu Núria Espert, que ja en aquell moment era una gran icona de la cultura per els seus grans papers en el món del teatre. La presència de la Núria i el fet de ser la primera fotonovel·la que sortia dels paràmetres totalment tancats del gènere van tenir un cert impacte dins els cercles culturals.  Núria Espert i surt com a protagonista, una noia bellíssima, encisadora i una mica "capverda". L'Enric Sió, fa el muntatge de la fotonovel·la i el paper d'elegant coprotagonista masculí. Al quarto de màquines hi trobem L'Emili Teixidor com a guionista i J.M. Puig de la Bellacasa com a fotògraf. Hi ha una petita col·laboració de l'actor Carles Velat.

L’Emili Teixidor que estava ben relacionat amb el que es va anomenar “gauche divine” de Barcelona, de fet tenia molt mes contacte amb el grup de Vic. Persones com en Miquel Martí i Pol, que no sortia normalment del seu poble, i Ricard Torrents entre altres. El 1970 Oriflama amb un tiratge proper al 10.000 exemplars passa per problemes econòmics (finalment acaben patint diverses multes administratives) i persones properes a Jordi Pujol prenen el control de la revista. “Mentre vam gaudir de total llibertat hi varem col·laborar, desprès quan la línia va anar canviant i la forma en el tracte va ser diferent  en varem sortir”. Oriflama ja amb la redacció a Barcelona acabaria plegant l’any 1977.

“Començava una nova etapa del Diari de Barcelona. Hi havia un equip amb noves idees  i la gent que coneixia l'antiga Lavínia em va proposar de fer una nova versió”. Així naixia Lavínia 2092 o la guerra de les essències, dibuixada per l’Antoni Garcés (1950-), publicada al suplement dels diumenges del Diari de Barcelona (1988-89).   

“ La gent no diu res”, comentant l’època actual l’Emili Teixidor troba a faltar que la gent jove faci coses més trencadores, una mica com en el seu moment va fer conjuntament amb l’Enric Sió. Pensa que les revistes actuals catalanes hi haurien de dedicar un espai a aquestes propostes. Troba que l’ humor i les parodies que es fan sobre l’actualitat a medis com per exemple la televisió "son massa previsibles, es veu massa la mà que hi ha al darrera". 

___________________________________________________________________

Emili Teixidor nascut a Roda de Ter el 1933, és un dels grans noms de la literatura catalana. Es va iniciar a la narrativa, com a complement a la seva feina de mestre,  publicant llibres adreçats al públic infantil i juvenil. Uns anys desprès publica també per adults amb novel·les com Sic trànsit Glòria Swanson de 1979, la molt coneguda per la seva translació al cinema Pa negre (2003) o l’ultima  Els convidats de l’any 2010.

Lavínia 2016 o la Guerra dels Poetes la podeu recuperar íntegrament a la revista editada per l’Antonio Martín Bang número 12 de 1977. Molt Recomanable llegir l’article del mateix Emili Teixidor a la revista així com l’entrevista a Enric Sió a Tebeosfera.