diumenge, 3 de desembre del 2023

Jornada d'estudi a París dedicada al còmic a Catalunya, València i a les Illes

 

El dilluns 27 de novembre de 2023, SoBD i la xarxa iCON-MICs va organitzar una jornada d'estudi dedicada al còmic a Catalunya, València i a les Illes. L'acte es va celebrar al segon pis del Centre d'Études Catalanes. La Jornada va comptar amb conferències en català, castellà i francès de: Jaume Capdevila, Jordi Riera Pujal, Anne-Claire Sanz, Claudia Jareño-Gila, Viviane Alary, Rhiannon McGlade, Eduard Baile, Benoît Mitaine i Mònica Güell. A les dues taules rodones hi van participar: Isabelle Touton, Marika, Laura, Kim, Rafel Vaquer, Paco Roca, Álvaro Pons i Antoni Guiral. Les conferències es van enregistrar amb vídeo. Diverses organitzacions han contibuit a la celebració de la Jornada, entre elles Tebeosfera. A la fotografia, els participants de la Jornada en l'acte de cloenda celebrat a la galeria de la planta baixa. 




divendres, 1 de desembre del 2023

Jornada sobre el còmic català a Luxemburg

 
El dissabte 25 de novembre de 2023, a la tarda al Centre Català de Luxemburg es va celebrar una jornada divulgativa dedicada al còmic català. La jornada es va concretar amb una conferència de Jaume Capdevila "Kap" que va parlar dels antecedents del còmic català. Per la seva banda, Jordi Riera Pujal va repassar l'evolució del còmic català des del franquisme fins a l'actualitat. Seguidament, Marika Vila explicà quin paper ha tingut la dona al còmic publicat a Barcelona. Finalment, hi va haver un torn de preguntes, en què els conferenciants van donar les gràcies a tots els socis del Centre Català per les atencions rebudes.
L'acte va ser un èxit gràcies a la bona assistència de públic i a les seves intervencions. La vetllada es va cloure amb un sopar al mateix recinte. La Jornada va ser possible gràcies a l'ajuda de Félix López i de Silvia Sevilla de l'Associació Cultural Tebeosfera.

Presentació de ¡Santo Súbito! a Barcelona

 

El dimarts, 21 de novembre de 2023 a les 18:30 h, es va presentar el còmic ¡Santo Súbito! (Editorial DQ) de Manel Fontdevila (guió) i Alfons López (dibuix) a la llibreria Jaimes de Barcelona. La presentació la va fer Jordi Riera Pujal. El volum de 100 pàgines és un recull de totes les historietes que es van publicar la revista francesa Fluide Glacial amb el nom Une vie de Saint [Una vida de sant].

dissabte, 5 d’agost del 2023

Una tarda diferent

Una tarda diferent

Era poc més de les quatre de la tarda. Encara que estava advertida, l'Àgata havia anat a fer l'encàrrec. Ella només admetia retards en seguir la moda. Quan una cosa s'ha de fer, s'ha de fer i no valen les excuses. Tenia la impressió que tornava amb la feina feta, com si tot estigués més clar. A pas lleuger anava baixant per la carretera que uneix Les Franqueses amb Granollers. Just passar el llindar de la ronda Nord, una mena de frontera artificiosa entre els dos municipis, es començà a sentir la remor de l'aigua. Feia hores que no parava de ploure, però ara aquell soroll atemoridor no venia del cel.

L'home del temps de la televisió, un personatge popular, rialler i sàdic, ho havia esventat als quatre vents el dia anterior. En enunciar-ho, va mostrar un rostre ocupat per un somriure diabòlic, una expressió què no devia ser gaire diferent del que posava l'Stalin en enviar la gent a viure a Sibèria. El presentador parlava d'un diluvi que ho inundaria tot a la zona del Vallès, desbordaria rius, cobriria ciutats i desplaçaria cap avall tot el que trobés en el seu camí. La seva previsió era que la calamitat tant de temps enunciada, visitaria la comarca apadrinant   destrosses i morts.

L'impermeable de l'Àgata semblava que aguantava, i anava repel·lent la pluja. En el cel enfosquit per la tempesta, el vent hi respirava fort. A les altures l'aire estossegava forts trons i unes llambregades de llum que eren tan seguides, que no se sabia si era primer el llamp o el terrabastall del soroll. L'aigua feia estona que s’estava agermanant al pla de Llerona i augmentava amb el cabal que venia de pobles situats més al nord. Ara ja vessava cap avall.

A hores d'ara, era segur, que un riu discret amb fama de ser poca cosa, com el Congost no donaria l'abast per conduir pel camí tradicional aquella torrentada. Com havia dit l'home del temps, els rius del Vallès són com cases de nines i no poden encabir gegants. Les previsions assenyalaven que a les ciutats, els senyals de direccions prohibides, les rotondes i les tanques no podrien aturar l'enorme poder de l'aigua enfurismada.

L’Àgata va deixar a la dreta el cartell de "Benvinguts a Granollers, la ciutat bonica", i va continuar caminat cap al seu destí. Quan una cosa s'ha de fer, s'ha de fer. A banda i banda del carrer totes les botigues, oficines, magatzems i les cases particulars estaven closes. Tota mena de fustes tapaven les entrades. Els habitants d'aquell barri tenien l'esperança que si l'aigua anava amb molta pressa, potser passaria de llarg i no s'entretindria a voler entrar en cases on no era convidada.

Una senyora molt amable, des d'un primer pis, va treure el cap un moment per la finestra per convidar-la a aixoplugar-se a casa seva amb gestos. L'Àgata a crits li va comentar que tenia coses importants a fer, però que li agraïa molt el gest. Una mica més avall, quan l'aigua ja sobresortia de la part asfaltada del carrer i anava a ocupar la vorera, va fer una parada. Es va posar discretament dins l'entrant d'una casa. Era una dona previsora i preparada. Es va treure la roba i les sabates i ho va posar dins una bossa de les que no hi entra l'aigua. A dins hi portava una mena de bombolla flotadora. Aquella bossa se la podia posar com si fos una motxilla si convenia.

Era principi d'estiu i aquella tarda no feia calor. Es va quedar vestida amb el banyador d'una peça, que és el que portava posat a sota la roba. Ella hauria preferit anar amb biquini o sense res com anava a la platja, però sabia com les gasten en aquella ciutat. Tot s'acaba sabent i per sempre més l'haurien assenyalat com a Àgata, la desvergonyida.

Estava cansada de caminar de pressa i va pensar que aviat avançaria més ràpid sense fer tant d'esforç. Va esperar que el nivell de la torrentera anés pujant. Ara ja cobria tot el carrer. Quan ja notava la força del corrent a les cames, es va agafar a una reixa de ferro. L'aigua anava prenent un ecològic color terrós, com si fos un bany de fang.

Quan el nivell de l'aigua li va arribar al coll, i continuava pujant es va deixar anar. No li calia fer gaires moviments per no ensorrar-te, només es deixava portar pel corrent. Mentre anava avall, des d'alguns balcons li deien amables "Passiu bé" amb la mà. Alguns animaven, aplaudint als que baixaven més ràpid. Hi havia nois i també noies que baixaven molt més de pressa que ella. El descens pel carrer surant no era desagradable, només s'havia d'anar amb compte amb els fanals i amb algunes branques d'arbre.

Just abans d'arribar a la plaça de la Muntanya una senyora una mica gran, que nadava amb el cap ben dret, perquè no se li mullés el cabell, li va demanar ajuda.

-Em pot ajudar si us plau. Estic a punt d'arribar a casa la meva cunyada i no sé si tinc prou forces per sortir sola del corrent.

- Si i tant, digui'm ... Quina casa és?

- És aquella que fa cantonada, el que s'hi veu al balcó una dona amb un paraigua groc.

Li va dir que s'agafés a la bossa que portava penjant a l'esquena. Batallant, per avançar en aquella direcció, va aconseguir agafar-se a la part de sota de la barana de la casa. El nivell de l'aigua ja arribava a la planta del primer pis de les cases més baixes. Va haver-hi feina a fer què aquella senyora gran saltés a dins el balcó, però ho va aconseguir. La cunyada i ella la volien convidar a passar i fer un te amb pastes, però no es volia pas aturar a mig camí.

Un cop tornada al curs d'aigua, li va passar una pilota petita flotant pel costat i a pocs metres es veia un gos que nadava amb totes les forces per atrapar-la. Es va voler girar per si uns metres més enllà veia el propietari del gos, però no el va saber veure.

L'aigua que corre sempre li aportava alegria, però, tanmateix, aquella remor li feia venir ganes d’orinar. No era pas gens correcte fer-ho al mig d'un carrer amb tanta història. Es va aguantar, el món es convertiria en un disbarat si les persones no seguissin certes normes. Pensava que encara que la natura s'oblida sovint de complir el res en excés, les persones no ho han de fer.

L'Àgata continuava avançant, la pluja i els trons s'estaven pacificant. Pels edificis que reconeixia estava a punt d'arribar a la zona de vianants. Va ser el moment que pensà, que si aquesta cosa del canvi climàtic es confirmava i inundacions com aquesta anaven amb augment potser l'ajuntament hauria de fer alguns llocs de parada i repòs pel camí. Si per la part de sota de la via estaven situats els bancs estratègicament perquè descansessin la gent gran, potser s'hauria de fer alguna cosa semblant a dalt. Més d'una persona feia una parada agafant-se als fanals o als arbres, però era fàcil esgarrinxar-se en aquells espais que no garantien cap comoditat.

Continuava transitant per la carretera de Granollers de tota la vida. A la cantonada de la Foda Europa havia previst de girar cap a la dreta per anar cap a la plaça de la Porxada. Li feia por de derrapar i es va aturar un moment al fanal amb forma de L invertida, que semblava preparada per servir de catenària d'un tramvia. Des d'allà empenyent-se amb les cames va aconseguir sortir del carrer gran i dirigir-se al seu destí.

Altres vials que venien del nord anaven a petar a la principal plaça de la vila. Per un d'ells va veure que baixava una persona fent el mort de boca terrosa a l'aigua. Es va treure la visió del cap concentrant la mirada a la part de dalt de la columnata de la Porxada. Estava satisfeta del trajecte i d'arribar al seu destí a on tenia coses importants a fer. Quan una cosa s'ha de fer, es fa.

Jordi Riera Pujal

Relat publicat a El9nou Vallès, 4/8/2023

divendres, 4 d’agost del 2023

El Jueves: 46 anys tocant els nassos

El dimarts 4 de juliol de 2023, a les 22.05, a Sense ficció de TV3 i a la plataforma TV3 a la carta, es va estrenar El Jueves, 46 anys tocant els nassos. El documental, una producció de TV3 produïda per Lemure, és un recorregut per la crítica mordaç, satírica i estripada d'aquesta gran revista d'humor.
El documental es pot veure aquí
El Jueves: 46 anys tocant els nassos es va preestrenar uns dies abans al cinema Verdi de Barcelona (29/6/2023). A la imatge: Jaume Capdevila i Jordi Riera Pujal.

dissabte, 10 de desembre del 2022

El dia que les ciutats es van tornar avorrides

El dia que les ciutats es van tornar avorrides

Els que som practicants habituals de la mediocritat tenim una única habilitat: ens adonem i sabem reconèixer de manera ràpida i sense dubtes quan l'entorn en què vivim ho és. L'excel·lència o com a mínim un cert atractiu no són fàcils de trobar en els canvis que anem descobrint cada dia dins els espais urbans. Les ciutats ens podrien explicar que pateixen en silenci per la pròpia grisor promoguda per la por a equivocar-se dels seus habitants i per una  tendència que existeix a la societat d’escapçar els caps imaginatius que somiem més enllà de la banalitat. Una altra possible explicació de tot plegat, és la comoditat que suposa pels que decideixen en aquests temes el fet de seguir a ulls clucs amb el que és tendència i ben vist dins l'urbanisme contemporani actual. El resultat? Trobar a faltar al paisatge urbà l'ús intel·ligent i amb criteri de formes i color per donar vida i interès a allò que de per si en té poc.

La globalització -l'hem votada mai en referèndum?- i la visió economicista de la societat, ens ha acabat imposant unes ciutats cada vegada més iguals, menys singulars i per tant més oblidables. Els ciutadans perdem identitat, en la mesura que el lloc on vivim és semblant a mil altres llocs. Alguns dels indrets interessants que la memòria ens ha guardat conjuntament amb vivències personals, han sigut esborrats i substituïts per dissenys plans i adotzenats. Parlem de noves edificacions que no recorden d'on són i que només semblen preocupades per la seva funcionalitat. Els pessimistes ens diuen que són espais que ens donaran un context borrós als records que fabriquem.

Una ciutat és la suma de cents d'individus en moviment que la trepitgen, que hi xerren, que hi treballen, hi ballen i que de tant en tant s'aturen a contemplar-la. Parlem d'un entorn urbà que com a ésser viu, canvia en el temps, i que és més que probable que visqui més que nosaltres. És un medi que hauria de mantenir els seus encants i al mateix temps s’hauria de promoure què poguessin augmentar.

Un amic em proposa que si una ciutat amb nom propi es va tornant anodina, hi ha el recurs de mirar el cel per contemplar si el vent ens procura entreteniment i diversió amb una bona batalla de núvols. M'adverteix, això no obstant, dels perills que comporta la situació actualment. S'ha de vigilar quan camines de no topar amb la gran quantitat de pivots i andròmines disseminades en carrers i places. Es tracta d'un disseny que si li endevina la intenció de fer evident als ciutadans que la vida no deixa més que ser un caos. Aquest mateix amic em diu que a vegades té un dia desencertat i encara que sentint-se culpable, agafa el cotxe. Em comenta que llavors, deixa de fer mirades fugaces al cel i no treu els ulls de l'asfalt. Mentre el cotxe i ell es  sacsegen amb els puja i baixa continus de molts carrers, no deixa de concentrar-se en anar dins els límits d'uns carrils que com les parets del conte de Poe El pou i el pèndol, es van movent cap a l'interior.

Les tendències, que ens agrada pensar que volen ser benintencionades, semblen estar fetes per ser seguides i no per ser qüestionades. Hi ha malgrat tot alguns casos extrems, com carregar-se el disseny urbà de l'Eixampla de Barcelona que es podrien arribar a considerar errors històrics.

Els espais comuns haurien de ser amables amb qui els utilitzen, siguin autòctons o forasters. Les ciutats tenen moltes pàgines que estan per escriure i estaria bé que no ho fessin els profetes propagadors de l'avorriment. Potser hauríem d'esperonar més a persones amb criteri i imaginació a què treballin per un millor disseny, per augmentar la bellesa del paisatge urbà i perquè vetllin per deixar més espai a l'art. La màgia de l'entusiasme creatiu qui sap si encara ens pot salvar. Treballar per una quimera, només significa l'ambició d'arribar lluny. El més útil, és moltes vegades el més bell, necessitem persones o projectes que ens incitin a millorar a tots plegats en aquest sentit.

Jordi Riera Pujal, article publicat a El9nou V.O. 9/12/2022

dijous, 27 d’octubre del 2022

Historia gráfica de la Guerra Civil

Historia gráfica de la Guerra Civil Autores: Jordi Riera Pujal y Jaume Capdevila; Prólogo: Paul Preston. PVP 25 €, Tapa dura, 21,5 x 24,5 cm. 224 páginas, fecha de publicación: 24/11/2022, RBA Libros, Barcelona, ISBN: 9788491879442.

Historia gráfica de la Guerra Civil es una mirada distinta, tan cruel y terrible como hilarante de la etapa más dolorosa de la historia contemporánea española. Hablamos de un análisis de la actualidad en caliente, hecho desde el punto de vista de los mejores ilustradores y humoristas gráficos de la época.
Las ilustraciones, historietas y chistes que se publicaron durante la guerra civil española nos sirven hoy como testimonio gráfico de la contienda y, especialmente, de lo que suponía intentar sobrevivir en un país devastado.
La amplia selección de dibujos refleja la diversidad de ideologías, posicionamientos y puntos de vista de una sociedad herida. Son también un muestrario de todos los matices del humor, desde el más absurdo hasta el más polarizado y revanchista.
Los autores han trazado un itinerario que guía al lector a través de distintas temáticas: los bombardeos, la retaguardia, la infancia, la iglesia y las mujeres, sin olvidar el frente ni el panorama internacional. Una visión de la Guerra Civil desde un ángulo al que apenas se había prestado atención hasta ahora.

Sumario

Prólogo. Paul Preston  
Prólogo 2. Dibujos que son historia. Jordi Riera Pujal  
Prólogo 3. Dolor y risa. Jaume Capdevila  
La guerra dibujada  
Cronología de la Guerra Civil  

HISTORIA GRÁFICA DE LA GUERRA CIVIL
Cuenta atrás para la guerra  
Los enemigos no son personas, son monstruos  
En el frente, quien gana se lo lleva todo  
¿España dejó de ser católica?  
El tablero de juego internacional  
Los vuelos de la muerte  
Jugando en tiempos de guerra  
El espejismo de los derechos de la mujer  
Ponga una dictadura en su vida… y en su muerte  
Cartografía de risa  
Vivir la guerra en la retaguardia  
Las batallas del hambre  
Sin piedad en la represión  
Sin perdón después de la guerra  

Biografías de los dibujantes  
Índice onomástico  
Bibliografía  
Archivos y webs consultadas  
Agradecimientos  
Biografías de los autores 

Historia gráfica de la Guerra Civil

Prólogo
(...) para mí, el gran placer de leer este libro es que constituye mi primer encuentro con el rico conjunto de materiales que Jordi Riera Pujal y Jaume Capdevila han descubierto como resultado de una monumental y minuciosa investigación. La riqueza del material gráfico que presentan, de todo tipo pero especialmente en lo que se refiere a caricaturas satíricas e historietas, era desconocida para mí y, estoy seguro, será una revelación para la mayoría de los lectores en España, incluso para aquellos que leen asiduamente sobre la Guerra Civil. El humor, sobre todo en las caricaturas producidas en Barcelona y Valencia, me hizo reír a carcajadas mientras leía. (...)
 Fragmento del prólogo de Paul Preston

 
Dibujos que son historia

Existe un patrimonio común de verdades históricas sobre la Guerra Civil. Son realidades que los historiadores especialistas en este período exploran y enriquecen con datos fruto de sus investigaciones y con interpretaciones de lo que sucedió. El libro que tiene en las manos pretende entrar en la casa de la historia por una puerta diferente, una entrada escondida y a la que pocas personas dan la importancia que creemos que tiene. Hablamos de las opiniones gráficas publicadas en papel realizadas en el mismo momento en que sucedían los hechos. Se trata de dibujos realizados en caliente, que encubren o muestran con insolencia las premisas ideológicas de cada autor.
Los humoristas gráficos que trabajan con la actualidad se pelean con la realidad de las noticias y nos exponen su visión. Se esfuerzan en dibujar un brindis a extraños para lograr sonrisas clandestinas de complicidad. 
Las historias gráficas de guerra suelen ser viscerales, solo se pueden resaltar los comportamientos de los buenos (los propios) y se demonizan o satirizan las conductas de los adversarios. El objetivo del humor gráfico de guerra es desprestigiar y ridiculizar al enemigo, no humanizarlo ni dar pistas sobre sus razones.
Observando los dibujos de la época, se puede llegar a vislumbrar lo que pensaba toda una generación de autores que vivió la Guerra Civil en la plenitud de su creatividad. Sin algunas de esas crónicas dibujadas, algunos hechos se habrían borrado de los anales de la historia.
Los dibujantes, protagonistas de este libro, fueron movilizados en una guerra de papel. Trabajaron con orgullo, dignidad, ironía, mordacidad, con humor o con lágrimas en los ojos. Lo hicieron desde diversos grados de militancia. De algunos, lamentablemente, solo nos han llegado sus viñetas, ya que sus quehaceres biográficos se han perdido con el paso del tiempo.
Durante décadas, los folletos, tebeos o revistas no disfrutaron de un aprecio o consideración especial entre los preservadores privados o públicos de la memoria común. La humedad, la carcoma, la mala calidad del papel, su potencia calorífica en la estufa, el miedo a guardar material «prohibido», o la falta de espacio promovieron la desaparición de muchas colecciones. Historia gráfica de la Guerra Civil es el fruto de largos meses de investigación en archivos, hemerotecas y colecciones públicas y privadas que, pese a los problemas mencionados, han logrado salvaguardar una buena porción de las publicaciones editadas en el período 1936-1939.
(...) Cuando hablamos de una guerra pasada, no podemos dejar de pensar que también lo hacemos de las que ocurren en la actualidad.

Fragmento del prólogo de Jordi Riera Pujal

 
Dolor y risa
 
(...) Yo no soy capaz de imaginar una experiencia más terrible y traumática que una guerra. Aunque miles de películas y novelas han intentado romantizar de algún modo los enfrentamientos ontinuos a los que nos hemos dedicado con ahínco los humanos desde el principio de los tiempos, el ejercicio despiadado de la violencia física me parece, precisamente, una absoluta y total ausencia de humanidad.
Y, por otro lado, no hay nada más humano que la risa. No hay en el universo conocido ningún otro animal (o planta) capaz de hacer chistes y reírse con ellos. O enfadarse con ellos, que hay gente para todo. Porque el humor puede ser balsámico y catártico, pero también mordaz e hiriente. Y, por supuesto, la combinación de humor y de guerra —circunstancia que por desgracia a lo largo de la historia de la humanidad se ha dado en repetidísimas ocasiones— produce un humor que no es precisamente inofensivo o benigno. (...)

Fragmento del prólogo de Jaume Capdevila


Principales dibujantes: Josep Alloza, Josep Alumà, Anem. Luis Elias, Apa. Feliu Elias, As. Valentí Castanys, Avelino de Aróztegui, Lluís Bagaría, Achille Beltrame, Marino Benejam,  Benigani, Bluff. Carlos Gómez, Jacint Bofarull, Miquel Solé i Boÿls, Carles Bécquer, José María Carnicero, Maria Claret, Gaietà Cornet, Manuel del Arco, Doroteo. Teodoro Delgado, Enrique Martínez de Tejada, Josep Escobar, Enrique García-Herreros, Lorenzo Goñi, Ernesto Guasp, Joan García-Junceda, Kalders. Pere Calders, K-Hito. Ricardo García, Kin. Joaquín de Alba, Lilo. Miguel Mihura, Mercè Llimona, Josep Maria de Martín, Gaspar Anselmo Méndez Álvarez, Manuel Monleón, Josep Narro, Niel, Nyerra, Ojeda, Opisso, Oxymel, Passarell, Partridge, Plinio. Josep Serra Massana, Emili Boix Pagès, Porta, Robledano, Roca, Julio Rosuero, Santiago Dueñas, David Santsalvador, Sáenz de Tejada, Joaquín Sama, Sim, Szyk, Martí Bas, Tísner y Tono. Antonio de Lara.   

Prensa y medios

- Víctor Fernández, La Razón, 29/11/2022

-  "Jordi Riera acosta la Guerra Civil a través de les vinyetes de l'època", Teresa Terrades, El 9 nou, Granollers, 2/12/2022

- Entrevista a los autores por Oscar Vegas en el programa La Cadiera (Aragón Radio). A partir de  min. 29,50, 11/12/2022.

- RTVE: Cómic 'Historia gráfica de la Guerra Civil' rescata las viñetas de la contienda, EFE (Pilar Martín), 5/12/2022.

-El Periódico, recomendaciones, /12/2022

-JRMora. Historia gráfica de la Guerra Civil. 13/12/2022

-Entrevista a J. Riera en catalán y en castellano  en The New Barcelona Post por Alberto Valle, 18/12/2022.

- Votv, Jaume Capdevila "KAP", dibuixant. Granollers. 2/2/2023

- Som Granollers. Jordi Riera i Kap presenten la 'Historia gráfica de la Guerra Civil' a l'Anònims. 2/2/2023

- Efecto Doppler, entrevista en Radio 3. A partir del minuto 40 o el -19. 25/3/2023.