dimecres, 21 de novembre de 2018

La tieta (relat)


Tots estaven ben asseguts, amatents, esperant que tot comencés. Es va obrir la porta gran. Els murmuris es van anar fonent fins que va regnar un silenci respectuós. La tieta, ben tibada i flamenca, va entrar fent petites passes. Sense mirar ningú, avançava per la sala despullada d'artificis a les parets. Totes les mirades, algunes de sorpresa, altres d’admiració, contemplaven aquella senyora de caminar decidit. Avançava sense dubtar pel passadís central, entre els bancs on estaven situats els assistents.  A mesura que s’adonaven de qui entrava, tothom s’alçava en senyal de respecte.

Els de la funerària van aixecar delicadament la tapa del taüt. L'home de més edat li va donar la mà i la va ajudar a posar-se a dins. Després, amb cura i circumspecció, juntament amb el seu company, van tancar la caixa. En vida potser era un sac de virtuts, però allò que es diu puntual mai no ho havia estat la tieta. Per res del món havia arribat mai a l'hora enlloc. La causa, aquesta vegada, era el maquillatge; s'havia barallat amb la cosmetòloga. La dona, presumida d'ençà que tenia ús de raó, no es conformava amb una feina feta de pressa i corrents. Després d'una ferma discussió i de posar els punts sobre les is, finalment aconseguí el que volia: un tractament acurat, com el que creia merèixer.

Els familiars es mostraren molestos amb els de la funerària. Van pensar: «Avui en dia no hi ha cap consideració, ningú avisa mai de res». Ells, juntament amb amics, coneguts i saludats, s'havien passat tot el dia vetllant un taüt buit. Hores i hores parlant d'ella, recordant velles anècdotes o resant oracions davant del fèretre tapat. Tot un fotimer de paraules i accions malgastades, adreçades a un recipient de fusta sense inquilí.

Tot estava ja vist per a sentència, tothom era a lloc, la cerimònia per fi podia començar. Trencant el silenci, commogut i coix, va sortir a cantar a l'escenari el vell tenor amant de la tieta. Encara que tothom es pensés que aquella dona moria tan verge com havia arribat al món, el cert és que no era ben bé així. Aquella dama —qui ho hauria dit mai!— de verge no en tenia res. El tenor prou havia intentat durant dècades formalitzar la relació pecaminosa. La vella senyora, però, de cap de les maneres no havia volgut donar el sí. Els pares i la resta de parents, ja de petita, l'havien predestinada a quedar-se soltera. Qui era ella per contradir tanta gent assenyada del seu entorn més proper?

La cançó «Rosó, pel teu amor» era la preferida de la tieta. El tenor va desafinar com un lladre intentant entonar-la. La dona silenciosa no es va moure de dins el taüt. Ja hi estava acostumada. Apreciava des de feia temps aquell vibrato tirant a desorbitat i aquells galls que omplien d'humanitat l'execució de la peça. La pianista que l’acompanyava, una gran solista, anava a un tempo del tot personal. Gràcies a la reverberació de la sala, les notes s'escampaven i es mantenien dins del recinte. Un   gran clímax d’emocions, talment com si fos un concert modern de dissonàncies musicals d'avantguarda.

Ja des del principi de la cerimònia, la ploranera contractada per la família demostrava una gran professionalitat. Els gemecs semblaven acompanyar perfectament la falta de ritme de la cançó. Al costat de la somicaire hi havia la seva néta, que estava aprenent l'ofici. Una feina sense alts ni, sobretot, baixos, i amb un futur assegurat. La noia, que considerava que l’art interpretatiu s’havia de posar al servei de la comunitat, prenia nota i esperava saber actuar, amb el temps, tan bé com ho feia la seva àvia.

A la segona filera de bancs, just darrere dels parents més propers, hi destacava una dona de mitjana edat. La senyora, amb una llarga cabellera pèl-roja, portava un bonic turbant oriental ple d’estrelles. Era una vident que gaudia d’una clientela selecta de velles solteres, vídues i altres persones de la tercera edat. Amb el seu coneixement del tarot, ajudava a recórrer el camí de la vida i avisava i preparava les persones per als tràngols futurs. Les cartes no mentien. Ella havia tingut una relació molt especial amb la tieta. Estava del tot satisfeta del servei que li havia donat. Ja feia anys que l’avisava que la mort la rondava, i ho havia acabat encertant de ple.

Quasi tres bancs sencers eren plens d’antigues alumnes. La difunta, de joveneta, havia estat exiliada amb els seus pares a França. El seu pare pertanyia al bàndol republicà. Varen ser només uns anys, però allà va aprendre a parlar perfectament el francès. A París, cada 14 de juliol, quedava commocionada per la celebració de la festa de França. Les desfilades i els focs artificials la impressionaven. Quan escoltava l’himne de la Marsellesa, amb la seva crida contra la tirania, els pèls se li posaven de punta. En retornar a Barcelona, en un pis de lloguer de l’Eixample, es va dedicar a donar classes d’aquell idioma a jovenetes que somiaven de tenir amors sota el cel de París. Les seves classes, sempre originals, començaven fent-los cantar: «Allons enfants de la Patrie. Le jour de gloire est arrivé!». A continuació, agafava com a llibre de text la revista Paris Match, que trobava als quioscs de les Rambles. Un setmanari veraç i realista que informava de la societat i de la vida dels homes i les dones que protagonitzaven la vida política i artística del país veí.    

La senyora contractada per presentar l'acte va donar les gràcies al tenor i va començar a parlar de les virtuts i magnificències de la difunta. Un llistat d'allò més creatiu, adornat amb boniques, barroques i llargues frases. Ho havia escrit la mateixa tieta unes setmanes abans de morir. Per fer-ho, s'havia inspirat en el que posaven les esqueles de La Vanguardia. Aquella secció, junt amb la vinyeta de les deu diferències, era el que més li interessava del diari.

El llistat va començar amb la faceta de col·leccionista de la tieta. Les boles de neu, amb les seves esferes transparents amb una escena a dins, l’entusiasmaven. Les seves amistats les hi havien portat d’arreu del món. Ella, quan movia la bola i feia caure la neu, se sentia transportada al costat de la torre Eiffel, la muntanya de Montserrat, la torre de Londres o el castell de la Ventafocs de Disneyland. Uns paradisos recreats, en què ella, ingràvida i sense edat, s’hi veia passejant cofoia i contenta. Altres col·leccions de la tieta eren la de didals de porcellana o les figures de Lladró, amb aquelles flors tan delicades. Totes les peces la bona dona les donava al Museu del Disseny de Barcelona. Estava completament segura que els anirien molt bé per completar els grans buits del seu fons.

Entre les col·leccions hi havia un bon reguitzell de revistes franceses de diverses èpoques. Les deixava en herència als nebots, perquè les venguessin a alguna parada del Mercat del Llibre Vell de Sant Antoni. Per boca de la presentadora, els demanava que no se les miressin gaire, ja que eren antigues i estaven passades de moda. Si algú les hagués remenat, potser hauria quedat sorprès, perquè hi havia alguns títols dedicats a l’estudi acadèmic de l’anatomia. Es tractava d’unes revistes que s’havien venut molt bé a finals dels anys quaranta i als anys cinquanta. Estaven plenes de fotos de noies nues i anaven destinades a artistes que no es podien pagar les models al natural. Amb aquestes publicacions podien fer pràctiques de dibuix i pintura amb un cost molt reduït. Encara que algunes persones malpensades deien que estaven destinades a exacerbar els desitjos lúbrics masculins, no hi havia cap prova fefaent d’aquest fet. Curiosament, algú amb una imaginació desfermada podia arribar a pensar que, en algunes d’aquelles fotos, com la de la noia amb una flor a la mà o la que tocava el violí, la model retratada s’assemblava molt a la tieta quan era jove.  

Eren fotografies tafaneres de noies boniques de pits generosos. El sexe femení estava dissimulat com si no existís. La censura de l'època va pensar amb molt bon criteri que un petit triangle ple de pèl no aportava cap valor estètic a les imatges. Amb una bona tècnica, els fotògrafs aconseguien en el laboratori que aquesta part mostrés una pell tan llisa com la d'altres parts del cos. En fi, ningú sabia de manera fidedigna perquè la tieta guardava aquelles revistes. Potser en record d’una antiga afició a dibuixar, desconeguda per tothom, o tal vegada perquè alguna coneixença les hi havia fet arribar per ensenyar-li la seva semblança amb una determinada model.

Els hereus ja estaven impacients per obtenir informació sobre la col·lecció que els interessava més: la dels diners. Es van animar quan es va començar a parlar d'una llibreta de La Caixa d'Estalvis. Ja se sap que, per llei no escrita, totes les senyores grans tenen una llibreta a La Caixa. Quan tothom va sentir la xifra exacte de diners, amb cèntims inclosos, que quedaven en el compte, van fer un «Ohhh!», inclús es va sentir un «Carai!».

La tieta era una dona estalviadora i... previsora. Feia cinquanta-dos anys que pagava l'assegurança dels morts. El dia que se la va fer, era tan joveneta que el venedor no confiava que ho fes amb bona intenció. Mal fiava que aquella noieta no volgués fer un ximpleria i la seva empresa hagués de pagar des d’un bon principi. Li va fer firmar un paper, segons el qual es comprometia a no morir-se fins que arribés a vella. La bona dona va complir la promesa. En el moment del traspàs, la companyia d'assegurances, que havia perdut la seva assegurada més antiga, va tenir un detall. El delegat, present a la cerimònia, va col·locar un clavell de plàstic sobre el taüt sense cap tipus de sobrecost. La flor va ser contemplada amb admiració pels que la van poder veure des de les primeres files.

A sobre del color caoba de la caixa també hi destacava la primera rosa de Sant Jordi que li havia regalat el seu estimat cantant. La tieta l'havia sabut assecar i conservar tota la vida. Poc abans de començar la cerimònia, en un racó solitari de la sala, el tenor hi havia volgut posar unes gotes dels perfums que se solien posar. Amb l'emoció, se li va  abocar tot el contingut de les ampolles damunt la rosa. Va eixugar-la ràpidament com va poder i la va anar a dipositar sobre el fèretre. L'estimulant combinació de l'aroma d'Embrujo de Sevilla de Myrurgia amb el de Varón Dandy van donar un toc d'embafament proper al mareig per als assistents. Es podria pensar que els efluvis suspesos en l'aire eren com la neu de les boles de la tieta. La flaire reflectia de la millor manera un ambient de sofisticació i de luxe que no es podria trobar ni al Passeig de Gràcia.

Per cloure l'acte, les diverses generacions de dones que havien passat per les seves classes de francès s'aixecaren i s'arrengleraren al costat del fèretre. Dirigides pel vell tenor, entonaren amb un accent excel·lent dels ravals de París la Marsellesa. El fervor patriòtic desfermat, encara que fos per l'himne d'un altre país, va fer trontollar els ànims de molts. El ressò a la sala de les notes cantades a ple pulmó, junt amb l'olor embriagadora dels perfums de la rosa seca, va motivar que la majoria dels assistents traguessin els mocadors per eixugar-se les llàgrimes.

Quan s'emportaven la caixa per donar-li sepultura, a alguns els va semblar sentir una veu emocionada que sortia del taüt, que deia: «Quina cerimònia més bonica».


Jordi Riera Pujal
Segon premi del Premi de Narrativa Curta EL 9 Nou en la seva segona convocatòria. Relat publicat a El 9 nou el 31 d'agost de 2018.


dimarts, 10 de juliol de 2018

Exposició sobre l'humor gràfic català a Humoristan


S'acaba de presentar a Humoristan una nova exposició digital. «Humor gràfic català en temps difícils», es va poder veure del 5 d'abril al 6 de maig de 2018 a la Sala d'Exposicions de la Fàbrica de l'Humor a Alcalá de Henares. La mostra, ara digitalitzada, pretén mostrar «les veritats» gràfiques del gènere de l'humor dels millors professionals del medi nascuts a Catalunya o molt vinculats a ella. A l'exposició es pot veure el treball de la formidable generació d'autors que publica actualment. Les vinyetes, majoritàriament escollides pels dibuixants, donen mostra d'una gran riquesa d'estils gràfics, d'una variada diversitat d'opinions i de les diferents maneres d'abordar el gènere de l'humor.

La mostra va ser organitzada per l’Institut Quevedo de les Arts de l’Humor de la Fundació General de la Universitat d’Alcalá i per la Fundació Gin (Humoristan), i comissariada per Jordi Riera Pujal.

dimarts, 14 de novembre de 2017

A la venta el libro "El Jueves. 40 años"


Pronto saldrá a la venta el libro  El Jueves. 40 años. En mayo de 2017 se cumplió el 40 aniversario de la aparición de El Jueves, “la revista que sale los miércoles”. Este libro pretende rendir homenaje al talento de los autores que crearon las series más populares y geniales que han acompañado a los lectores de El Jueves todos estos años. 

Si hay una publicación que ha explicado y sigue contando de manera escrupulosa y fidedigna, pero también corrosiva y mordaz, la historia sociopolítica de este país es El Jueves, el semanario  que siempre ha contado lo que le realmente le interesa a la gente. Esta revista satírica, un mito en el quiosco con sus muchos más de 2100 números publicados, ha reflejado desde 1977 todos los avatares y noticias que se han perpetrado por estos lares en sus más de cuarenta años de existencia.  Sus portadas y páginas interiores ha sacado punta a temas que van desde la llegada de las primeras sex shop o del vídeo a nuestro país, hasta la eclosión de las redes sociales o la indignación de nuestras calles.

Foto de parte de la redacción de El Jueves con el autor del libro el día del 40 aniversario de la revista. De izquierda a derecha: Maikel, Joan Ferrús, Miquel Aparici, Guille, Mireia Clarella, Fina Villanueva y Jordi Riera Pujal. Debajo Marc Aranzueque.

La actualidad política más caliente narrada por medio de chistes gráficos y cómics ha reinado en las páginas de esta revista, pero en El Jueves estas viñetas siempre han coexistido con unas series que los lectores esperaban leer cada semana. Las historias de unos personajes que con el tiempo se han convertido en compañeros queridos de varias generaciones de lectores, y que han ocupado miles de páginas con sus peripecias y aventuras cotidianas.

Cuenta la historia que, cuando se fundó El Jueves, las series de historietas tenían que presentar  un escenario múltiple que representara el momento que vivía la sociedad. Por ese motivo, entre las sagas más queridas ha habido realidades sociales tan variadas como las de un facha de buen corazón, un estrambótico profesor que nos daba explicaciones sobre sexo o sobre cualquier tipo de materia, un loco seductor andando por poéticos desiertos, una prostituta de barrio llena de sex-appeal, un honorable abuelo de barba blanca que nos vigilaba desde el reino celestial, unas chicas más que liberadas sexualmente, parejas de divorciados o unos oficinistas muy estresados. Entre la variada fauna seleccionada también podemos encontrar frikis, zombis, moteros, deportistas, estudiantes, punks, anarcos, pijos, caraduras, chorizos, sargentos chusqueros, un par de mosenes, psiquiatras, médicos, … en fin muchos y variados personajes. 

En esta selección de series (imposible reunirlas todas), explicamos curiosidades y anécdotas de su relación con la revista o sobre sus vidas de ficción. Recogemos una selección de sus más y mejores historietas, muchas de ellas nunca recogidas en libros recopilatorios. El humor es el hilo conductor de todas las series; desde el más directo y efectivo, al más sutil e inteligente, desde el más absurdo y surrealista, al más ácido y contundente. Todo ellos forman parte de un universo propio, el de los personajes de El Jueves, en el que la absurdidad de la vida está retratada brillantemente a través de la sátira y la parodia. 

Este excepcional libro tiene el honor de reunir a los mejores dibujantes de diversas generaciones, entre otros: Albert Pallarés, Alfons López, Azagra, Bernal, Das Pastoras, Fer, Guille, Igor,  Ivà, Ja, JL Martín, Joan Tharrats, Jordi Bernet, Judas, Kim, Lluïsot, Maikel, Manel Ferrer, Mariel, Mauro Entrialgo, Miguelanxo Prado, Ricardo, Ricardo Peregrina, Ruben Fdez, Òscar, Ozeluí, Paco Mir, Pedro Vera, Sirvent, Vaquer, Ventura o Tha. En definitiva, hablamos de un gran libro de historietas que ayuda a revivir lo que ha sido y sigue siendo El Jueves, una revista que forma parte inseparable de nuestra memoria y cultura popular.

Riera Pujal, Jordi: El Jueves. 40 años. PVP 24 €, Tapa dura, 25,3x22 cm., 226 páginas, RBA libros, Barcelona,
ISBN: 8490568529 ISBN-13: 9788490568521

Textos, selección de series y de imágenes: Jordi Riera Pujal

Relación  de series que se pueden encontrar en el libro: ¡Dios mío!, 24 horas con..., 4º de ESO, Ángel Sefija, Baldomero, Betty, Carne de psiquiatra, Clara de noche, Contactos/Mamen, Curro Corner, Custodia compartida, Deshechos Históricos, El Manolo y la Irene, El miércoles, mercado, El profesor Cojonciano, Federik Freak, Goomer, Grouñidos en el desierto, Historias de la puta mili, Historias Fermosas, Horario de oficina, Jano In Corpore Sano, Jesusito, Johnny Roqueta, Kafre, Los Mendrugos, Makinavaja, Martínez el Facha, Niña Pija, Obispo Morales, Orgasmos cotidianos, Ortega y Pacheco, Pablo Arkada, Pedro Pico y Pico Vena, Puticlub, Qué gente!, Quotidianía delirante  Ranciofacts, Seguridasosiá y Zombie Life.




divendres, 6 d’octubre de 2017

Currículum Jordi Riera Pujal

Jordi Riera Pujal
Currículum Jordi Riera Pujal

Artista plàstic, escriptor, conferenciant, director d'exposicions, investigador i divulgador del món del còmic, l'humor gràfic i l'animació. Director de continguts de Humoristan, museu digital de l'humor gràfic (2015-  ). Membre de Tanta Tinta i de ACDCómic. Articles publicats a Núvol, Tebeosfera, Nació Digital (G.), ComiCat, Entrecomics, Revista de Catalunya, Sàpiens, Diablotexto Digital (Universitat de València) ...

Artista plástico, escritor, conferenciante, director de exposiciones, investigador y divulgador del mundo del cómic, el humor gráfico y la animación. Director de contenidos de Humoristan, museo digital del humor gráfico (2015-). Miembro de Tanta Tinta i de ACDCómic. Artículos publicados en  Núvol, Tebeosfera, Nació Digital (G.), ComiCat, Entrecomics, Revista de Catalunya, Sàpiens, Diablotexto Digital (Universitat de València) ...

Libros  Llibres

2017 El Jueves. 40 años. RBA libros, Barcelona. ISBN: 978-84-9056-852-1 
2016 La Corona de Aragón dibujada. Historia y ficción. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, libro digital, con A. Guiral, Madrid.
2011 El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011). Ediciones Glénat, Barcelona,  ISBN 978-84-9947-267-6.

Llibres (Col·laboracions)   Libros (Colaboraciones)

2018 Del boom al crack. La explosión del cómic adulto en España (1877-1995), Diminuta, Barcelona. ISBN: 978-84-946376-5-0
2016 Tebeos. Las revistas juveniles. ACyT, Sevilla, ISBN: 978-84-608-9398-1
2016 L'humor gràfic a Barcelona, Efadós, Barcelona,  ISBN: 978-84-16547-00-5 
2016 Cómic digital hoy. Una introducción en presente. Libro digital de descarga gratuita. Coordinación de Pepo Pérez, ACDCÓMIC, Barcelona. ISBN: 978-84-608-3910-1
2015 Josep Coll, el observador perplejo. Diminuta i Trilita ediciones, Barcelona. ISBN 978-84-942399-5-3
2014 La vuelta al mundo en 90 novelas gráficas. Peonza, Santander, autor principal: Yexus.
2014 Papitu (1908-1937) Sàtira, erotisme i provocació. Efadós. El Papiol, autor principal: Jaume Capdevila. ISBN 978-84-15232-71-1
2013 L'Esquella de la Torratxa 1879-1939. 60 anys d'història catalana. Editorial Efadós, El Papiol, autor principal: Jaume Capdevila. ISBN 978-84-15232-58-2
2013 Del Tebeo al Manga. Una Historia de los Cómics 10. Panini Comics, Torroella de Montgrí, autor principal: Antoni Guiral, 2013. ISBN 978-84-9024-358-9
2013 Gran Catálogo de la Historieta. Inventario 2012. Catálogo de los tebeos en España. 1880-2012. Com documentalista. ACyT Ediciones, Sevilla, ISBN 978-84-616-2902-2.
2010 ComiCat. Crítica, articles o guia del còmic en català 2009. Edicions Per Tutatis!, 2010.
2009 ComiCat. Crítica, articles o guia del còmic en català 2008. Edicions Per Tutatis!, 2009.

Revistes (Direcció)    Dirección de revistas
Senseïsmes, revista d'art contemporani. Fanzine, junt amb Francesc Ventura, Granollers, 1995.
* Senseïsmes, revista d'art contemporani. Fanzine, junt amb Francesc Ventura, Granollers, 1996.
* Tentacles. Revista cultural. Junt amb Jaume Capdevila.
   - Tentacles 1. Mons Utòpics. Editorial Alpina, 2013.
   - Tentacles 2. Alter Ego. Editorial Alpina, 2014.
   - Tentacles 3. Guerra de Sexes. Editorial Alpina, 2015.
   - Tentacles 4. Univers Cifré.  Editorial Alpina,  2016.

Director d'exposicions  Comisario de exposiciones


2018 Humor gráfico catalán en tiempos difíciles, Fábrica del humor,  Instituto Quevedo de las Artes del Humor de la Fundación General de la Universidad de Alcalá, Alcalá de Henares.
2016 La Corona d'Aragó dibuixada. Història i ficció. Amb Antoni Guiral, Arxiu Corona d'Aragó, Barcelona.
2016 Gols de tinta. Futbol i vinyetes a Catalunya des del 1895 fins avui. Exposició per la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona, amb Jaume Capdevila, Museu de Granollers, Museu de L'Hospitalet, ...
2015 Ventura, la genialitat d'un dibuixant d'humor. Sala Àmbit Cultural del Corte Inglés Portal de l'Àngel, Barcelona.
2015 Garbancito de la Mancha. 70 anys del primer llargmetratge europeu d'animació en color, amb Antoni Guiral. Museu de Cinema de Girona.
2013 La Fauna de Vizcarra. Sala Àmbit Cultural del Corte Inglés Portal de l'Àngel, Barcelona.

Col·laboracions en exposicions de còmic i humor gràfic
Colaboraciones en exposiciones de cómic y humor gráfico

2014 1714 Dibuixant el mite. Generalitat de Catalunya, mostra itinerant per les biblioteques catalanes, director d'exposició: Jaume Capdevila.
2013 El Papus, quan l'humor podia ser delicte. Col·legi de Periodistes de Catalunya, mostra itinerant, director d'exposició: Pepe Gálvez.

Art Arte

2001 Setmana de les Arts. De la ficció a la realitat. Junt amb el grup Els Isards. Museu de Granollers, Granollers.
1998 Setmana de les Arts. Junt amb el grup Els Isards. Plaça de la Corona, Granollers.
1996 Senseïsmes a Salvador Brotons. Junt amb Francesc Ventura. Can Xerracan, Montornès del Vallès.

Entrevistes  Entrevistas

* Oriol Garcia Quera sobre el conjunt de la seva obra (còmic). El còmic en català, 2012.
* Joan March sobre el conjunt de la seva obra (còmic). Tebeosfera, Sevilla, 2014.
* Antoni Vancells sobre el conjunt de la seva obra (còmic). Tebeosfera, Sevilla, 2014.
* Sonia Pulido / Manel Fontdevila sobre el tema de la guerra de sexes a les vinyetes. Revista Tentacles, número 3, Editorial Alpina, 2015.
* Garbancito de la Mancha. Testimonial. Vídeo. Exposició al Museu del Cinema de Girona. 2015.
* Entrevista a Enrique Fernández, Nima. Spaceman Project, 2015.
* Entrevista a Josep Ilario (editor creador de les revistes Por Favor, Interviú, El Jueves…). Humoristan, Barcelona, 2016.

Art, exposicions obra pròpia (individuals) 
   Arte, exposiciones obra propia (individuales)

Estudis a l’escola Eina de Barcelona. L'any 1992 participa en la fundació de l’associació de creadors G-57 Espai Referencial a Granollers. Col·laboracions amb l'artista Francesc Ventura (1990-96). Forma part del grup artístic Els Isards de Granollers a partir de 1996. Des de 1998 amb tres pintors més es constitueix el grup definitiu (Batlles i Pi,  Kiku Mena i Xavier Vilageliu). Creació  d'ArtLink, un directori d’art ja desaparegut a Internet (http://www.infosys.es/assoc/artlink/index.html) l´any 1997.
Algunes imatges de l'obra.

Estudios en la escuela Eina de Barcelona. En 1992 participa en la fundación de la asociación de creadores G-57 Espai Referencial en Granollers. Colaboraciones con el artista Francesc Ventura (1990-96). Forma parte del grupo artístico Els Isards de Granollers a partir de 1996. Desde 1998 con tres pintores más se constituye el grupo definitivo (Batlles y Pi, Kiku Mena y Xavier Vilageliu). Creación de ArtLink, un directorio de arte ya desaparecido en Internet (http://www.infosys.es/assoc/artlink/index.html) año 1997.
Algunas imágenes de la obra.


* Galeria Susany de Vic (Barcelona), 1991.
* G-57 Espai Referencial de Granollers (Barcelona). Instal·lació i exposició "Catedral de Llum", 1992.
* Sala d´Art Scorpi de La Bisbal (Girona), 1992.
* La pujada del gegant d´Olot (Girona), 1993.
* Pintura, metamorfosi i retalls a la Galeria Espai BM de Granollers (Barcelona), 1995.
* La Gamba de Granollers (Barcelona), 1997.
* La Gamba de Granollers (Barcelona), 1998.
* Centre Cultural de Canovelles (Barcelona), 1999.

Art, exposicions obra pròpia (col·lectives, resum) 
Arte, exposiciones obra propia (colectivas, resumen)

* IV Mostra d'Art Jove de Sant Celoni (Barcelona), 1990.
* Estiu, a la Galeria AB de Granollers (Barcelona), 1991.
* Ateneu de Granollers (Barcelona), 1992.
* Biennal de Martorell (Barcelona), 1992.
* Galeria Espai BM de Granollers (Barcelona), 1993.
* Acció, exposició "Destruïm la guerra", Museu i plaça de la Porxada de Granollers (Barcelona), 1993-94.
* V Premi de pintura Miquel Viladrich a Torrelameu (Lleida), 1995.
* Alfa i Omega, a la Sala Sant Jordi de Granollers (Barcelona), 1995.
* Centre Cultural La Santa de Barcelona, 1995.
* Blanc sobre blau, blau sobre blanc a la Galeria AB de Granollers (Barcelona), 1995.
* Galeria Susany de Vic (Barcelona), 1995.
* International Art Competition 1995, "Top 70 Winners", Art 54 Gallery, Soho, New York (EUA), 1995.
* Galeria Can Marc (Laura Llorens) de Girona, 1995.
* II Merca Is-Art a Granollers (Barcelona), 1996.
* Sala La Marieta de Mollet del Vallés (Barcelona), 1996.
* Senseïsmes a Salvador Brotons, Can Xerracan de Montornès (Barcelona), 1996.
* Galeria Sol de Granollers (Barcelona), 1996.
* Galeria Susany de Vic (Barcelona), 1996
* Centre Cívic Social de Portbou (Girona), 1996.
* Setmana de les Arts (Joan Brossa, Batlles i Pi, Kiku Mena, Jordi Riera i Xavier Vilageliu), a Granollers (Barcelona), 1998.
* Homenatge a Joan Brossa a La Gamba de Granollers (Barcelona), 1999.
* XI Festa de les lletres catalanes. Òmnium Cultural. Sala Sant Jordi, Granollers (Barcelona), 2000.
* Homenatge a Maria Masllorens Olivaes. 2a. Setmana de les Arts. De la ficció a la realitat. Exposició homenatge dels Isards a la pintora catalanobrasilera Maria Olivaes (1894-1939).  Museu Municipal de Granollers (Barcelona), 2001.
* Exposició de pintures grup Els Isards. Espai Gralla, plaça dels cabrits, Granollers (Barcelona), 2001.
* Edició d'una carpeta amb obres de Els Isards. Presentació al Teatre de Ponent de Granollers (Barcelona), 2005.
* Exposició de pintures grup Els Isards. Sala Municipal d'Art Carles Sindreu, carrer Torregassa, L’Ametlla del Vallès (Barcelona), 2006.
* Exposició al Teatre Ponent de Granollers (Barcelona), 2006.
* Exposició a la Galeria ab de Granollers (Barcelona), 2010.
* Sala Ciutat, Inauguració del nou espai de l’Ajuntament. Granollers (Barcelona), 2010-11.
* Exposició col·lectiva. Galeria BM, Granollers (Barcelona), 2014.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Se n'ha anat la Carmen Amorós

Se n'ha anat la Carmen Amorós. Tinc una edat que hauria de saber que les persones que conviuen amb el càncer es poden morir, però no ho acabo d'assumir, se m'han posat els ulls líquids.

Un ha de saber reconèixer quan passen per la teva vida persones excepcionals i la Carmen ho era. La vaig conèixer fa uns anys quan investigava sobre la vida professional del dibuixant Enric Sió, la Carmen va ser la seva dona i guardava tot el seu llegat. Em va obrir les portes de casa seva de bat a bat, em vaig sentir acollit i vàrem passar unes hores de xerrera intensa i per mi molt interessant. Em va passar un llibre seu, i encara que no sóc lector de poesia, el seu "Quadern balcànic" em va colpir. Ella era filla de la "gauche divine", els seus pares n'eren membres actius i ella de nena i de joveneta havia conegut a tots els escriptors sud americans, el escriptors d'aquí, els fotògrafs, les actrius, ... Pertanyia a la generació que havia gaudit i patit de la llibertat dels seus pares. Li vaig dir si en faria un llibre, em va comentar que no podia, ella era amiga de tots ells i sabia un munt d'històries, però eren històries que no li pertanyien, s'havien de quedar en la privacitat.

En altres reunions amb ella vaig gaudir de la seva intel·ligència i de la seva generositat en unes converses que eren una encontre de sensibilitats. La penúltima vegada que la vaig veure, li vaig dir que estava guapa, i era veritat, els cabells que portava ja no eren els seus però seguia tenint l'elegància, la bonhomia i el somriure de les grans senyores. Ahir vaig pensar que li volia enviar un article que tinc força embastat sobre Sió que es publicarà en un llibre. He fet tard... Avui em rellegiré l'article que va fer per Tentacles i el seu últim llibre "Ales de vidre" per poder retrobar-me el seu humor i poder gaudir una altra vegada de la seva companyia. Una abraçada al seu company Rafel, a la seva mare, a la seva família i a tots els seus amics. Avui, a partir de les 12 es fa una vetlla al tanatori de les Corts.

 Reproducció sense retocar del meu text publicat al facebook el 19/4/2017 al matí.

dijous, 2 de març de 2017

Jornades d'Història de l'Humor Gràfic a Barcelona

Assistents i organització han valorat molt positivament les Jornades d'Història de l'Humor Gràfic que s'han celebrat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Aquí podeu llegir la notícia de la cloenda a la web de l'Ajuntament (i aquí la de la presentació, per si us interessa).
I a continuació un recull fotogràfic del que ha estat la cosa... Activitat realitzada el maig de 2013.


Taula rodona sobre l'humor gràfic actual: Manel Fontdevila, Toni Batllori, Miquel Ferrers, Alfons López i Kap.

Ricard Mas Peinado i Antoni Guiral.

Antoni Guiral i Santi Barjau.

Manel Fontdevila i Toni Batllori.

Miquel Ferreres, Alfons López i Kap.

Jordi Riera Pujal.

Antoni Guiral, Jordi Riera Pujal, Santi Barjau i Rai Ferrer.
Josep Maria Cadena i Xavier Tarraubella.

La fauna de Vizcarra a Barcelona

Joan Vizcarra, Jordi Riera, Kap

Joan Vizcarra, Jordi Riera, Kap

Joan Vizcarra, Jordi Riera, Kap
De dreta a esquerra: Vizcarra, Alfons López, Kap i Jordi Riera.

Joan Vizcarra

Joan Vizcarra

Joan Vizcarra

Imatges de la taula rodona del CaricArt 2013, que va servir per inaugurar La fauna de Vizcarra, el 31 d'octubre de 2013 a la Sala Àmbit Cultural del Corte Inglés Portal de l'Àngel de Barcelona. L'exposició amb 20 originals de Joan Vizcarra va restar oberta fins al 18 de novembre.

En Joan Vizcarra és col·laborador des de 1991 de la revista El Jueves i d'altres com: Interviu, Enderroc, Ciencia y Vida, Penthouse,... En l'apartat de diaris hem pogut veure la seva obra a l'Avui, El Periódico de Catalunya, El Mundo i l'Ara. Les seves il·lustracions les podem veure en llibres recopilatoris (Edicions El Jueves), pòsters, calendaris, postals, portades de discs a més de gaudir-les en les diverses exposicions que ha realitzat per tot el país. L'any 2006, va realitzar el disseny dels personatges d'un Falla dedicada a El Jueves que es va presentar a València. Actualment està realitzant obres de gran format, i a més col·labora amb l'escola d'animació de Barcelona aconseguint que les seves caricatures passin a ser magnifiques escultures.

Direcció i textos de l'exposició de Jordi Riera Pujal. Activitat realitzada a la tardor del 2013