El dilluns 27 de novembre de 2023, SoBD i la xarxa iCON-MICs va organitzar una jornada d'estudi dedicada al còmic a Catalunya, València i a les Illes. L'acte es va celebrar al segon pis del Centre d'Études Catalanes. La Jornada va comptar amb conferències en català, castellà i francès de: Jaume Capdevila, Jordi Riera Pujal, Anne-Claire Sanz, Claudia Jareño-Gila, Viviane Alary, Rhiannon McGlade, Eduard Baile, Benoît Mitaine i Mònica Güell. A les dues taules rodones hi van participar: Isabelle Touton, Marika, Laura, Kim, Rafel Vaquer, Paco Roca, Álvaro Pons i Antoni Guiral. Les conferències es van enregistrar amb vídeo. Diverses organitzacions han contibuit a la celebració de la Jornada, entre elles Tebeosfera. A la fotografia, els participants de la Jornada en l'acte de cloenda celebrat a la galeria de la planta baixa.
El dimarts, 21 de novembre de 2023 a les 18:30 h, es va presentar el còmic ¡Santo Súbito! (Editorial DQ) de Manel Fontdevila (guió) i Alfons López (dibuix) a la llibreria Jaimes de Barcelona. La presentació la va fer Jordi Riera Pujal. El volum de 100 pàgines és un recull de totes les historietes que es van publicar la revista francesa Fluide Glacial amb el nom Une vie de Saint [Una vida de sant].
Era poc més de les quatre de la tarda. Encara que estava advertida, l'Àgata havia anat a fer l'encàrrec. Ella només admetia retards en seguir la moda. Quan una cosa s'ha de fer, s'ha de fer i no valen les excuses. Tenia la impressió que tornava amb la feina feta, com si tot estigués més clar. A pas lleuger anava baixant per la carretera que uneix Les Franqueses amb Granollers. Just passar el llindar de la ronda Nord, una mena de frontera artificiosa entre els dos municipis, es començà a sentir la remor de l'aigua. Feia hores que no parava de ploure, però ara aquell soroll atemoridor no venia del cel.
L'home del temps de la televisió, un personatge popular, rialler i sàdic, ho havia esventat als quatre vents el dia anterior. En enunciar-ho, va mostrar un rostre ocupat per un somriure diabòlic, una expressió què no devia ser gaire diferent del que posava l'Stalin en enviar la gent a viure a Sibèria. El presentador parlava d'un diluvi que ho inundaria tot a la zona del Vallès, desbordaria rius, cobriria ciutats i desplaçaria cap avall tot el que trobés en el seu camí. La seva previsió era que la calamitat tant de temps enunciada, visitaria la comarca apadrinant destrosses i morts.
L'impermeable de l'Àgata semblava que aguantava, i anava repel·lent la pluja. En el cel enfosquit per la tempesta, el vent hi respirava fort. A les altures l'aire estossegava forts trons i unes llambregades de llum que eren tan seguides, que no se sabia si era primer el llamp o el terrabastall del soroll. L'aigua feia estona que s’estava agermanant al pla de Llerona i augmentava amb el cabal que venia de pobles situats més al nord. Ara ja vessava cap avall.
A hores d'ara, era segur, que un riu discret amb fama de ser poca cosa, com el Congost no donaria l'abast per conduir pel camí tradicional aquella torrentada. Com havia dit l'home del temps, els rius del Vallès són com cases de nines i no poden encabir gegants. Les previsions assenyalaven que a les ciutats, els senyals de direccions prohibides, les rotondes i les tanques no podrien aturar l'enorme poder de l'aigua enfurismada.
L’Àgata va deixar a la dreta el cartell de "Benvinguts a Granollers, la ciutat bonica", i va continuar caminat cap al seu destí. Quan una cosa s'ha de fer, s'ha de fer. A banda i banda del carrer totes les botigues, oficines, magatzems i les cases particulars estaven closes. Tota mena de fustes tapaven les entrades. Els habitants d'aquell barri tenien l'esperança que si l'aigua anava amb molta pressa, potser passaria de llarg i no s'entretindria a voler entrar en cases on no era convidada.
Una senyora molt amable, des d'un primer pis, va treure el cap un moment per la finestra per convidar-la a aixoplugar-se a casa seva amb gestos. L'Àgata a crits li va comentar que tenia coses importants a fer, però que li agraïa molt el gest. Una mica més avall, quan l'aigua ja sobresortia de la part asfaltada del carrer i anava a ocupar la vorera, va fer una parada. Es va posar discretament dins l'entrant d'una casa. Era una dona previsora i preparada. Es va treure la roba i les sabates i ho va posar dins una bossa de les que no hi entra l'aigua. A dins hi portava una mena de bombolla flotadora. Aquella bossa se la podia posar com si fos una motxilla si convenia.
Era principi d'estiu i aquella tarda no feia calor. Es va quedar vestida amb el banyador d'una peça, que és el que portava posat a sota la roba. Ella hauria preferit anar amb biquini o sense res com anava a la platja, però sabia com les gasten en aquella ciutat. Tot s'acaba sabent i per sempre més l'haurien assenyalat com a Àgata, la desvergonyida.
Estava cansada de caminar de pressa i va pensar que aviat avançaria més ràpid sense fer tant d'esforç. Va esperar que el nivell de la torrentera anés pujant. Ara ja cobria tot el carrer. Quan ja notava la força del corrent a les cames, es va agafar a una reixa de ferro. L'aigua anava prenent un ecològic color terrós, com si fos un bany de fang.
Quan el nivell de l'aigua li va arribar al coll, i continuava pujant es va deixar anar. No li calia fer gaires moviments per no ensorrar-te, només es deixava portar pel corrent. Mentre anava avall, des d'alguns balcons li deien amables "Passiu bé" amb la mà. Alguns animaven, aplaudint als que baixaven més ràpid. Hi havia nois i també noies que baixaven molt més de pressa que ella. El descens pel carrer surant no era desagradable, només s'havia d'anar amb compte amb els fanals i amb algunes branques d'arbre.
Just abans d'arribar a la plaça de la Muntanya una senyora una mica gran, que nadava amb el cap ben dret, perquè no se li mullés el cabell, li va demanar ajuda.
-Em pot ajudar si us plau. Estic a punt d'arribar a casa la meva cunyada i no sé si tinc prou forces per sortir sola del corrent.
- Si i tant, digui'm ... Quina casa és?
- És aquella que fa cantonada, el que s'hi veu al balcó una dona amb un paraigua groc.
Li va dir que s'agafés a la bossa que portava penjant a l'esquena. Batallant, per avançar en aquella direcció, va aconseguir agafar-se a la part de sota de la barana de la casa. El nivell de l'aigua ja arribava a la planta del primer pis de les cases més baixes. Va haver-hi feina a fer què aquella senyora gran saltés a dins el balcó, però ho va aconseguir. La cunyada i ella la volien convidar a passar i fer un te amb pastes, però no es volia pas aturar a mig camí.
Un cop tornada al curs d'aigua, li va passar una pilota petita flotant pel costat i a pocs metres es veia un gos que nadava amb totes les forces per atrapar-la. Es va voler girar per si uns metres més enllà veia el propietari del gos, però no el va saber veure.
L'aigua que corre sempre li aportava alegria, però, tanmateix, aquella remor li feia venir ganes d’orinar. No era pas gens correcte fer-ho al mig d'un carrer amb tanta història. Es va aguantar, el món es convertiria en un disbarat si les persones no seguissin certes normes. Pensava que encara que la natura s'oblida sovint de complir el res en excés, les persones no ho han de fer.
L'Àgata continuava avançant, la pluja i els trons s'estaven pacificant. Pels edificis que reconeixia estava a punt d'arribar a la zona de vianants. Va ser el moment que pensà, que si aquesta cosa del canvi climàtic es confirmava i inundacions com aquesta anaven amb augment potser l'ajuntament hauria de fer alguns llocs de parada i repòs pel camí. Si per la part de sota de la via estaven situats els bancs estratègicament perquè descansessin la gent gran, potser s'hauria de fer alguna cosa semblant a dalt. Més d'una persona feia una parada agafant-se als fanals o als arbres, però era fàcil esgarrinxar-se en aquells espais que no garantien cap comoditat.
Continuava transitant per la carretera de Granollers de tota la vida. A la cantonada de la Foda Europa havia previst de girar cap a la dreta per anar cap a la plaça de la Porxada. Li feia por de derrapar i es va aturar un moment al fanal amb forma de L invertida, que semblava preparada per servir de catenària d'un tramvia. Des d'allà empenyent-se amb les cames va aconseguir sortir del carrer gran i dirigir-se al seu destí.
Altres vials que venien del nord anaven a petar a la principal plaça de la vila. Per un d'ells va veure que baixava una persona fent el mort de boca terrosa a l'aigua. Es va treure la visió del cap concentrant la mirada a la part de dalt de la columnata de la Porxada. Estava satisfeta del trajecte i d'arribar al seu destí a on tenia coses importants a fer. Quan una cosa s'ha de fer, es fa.
Jordi Riera Pujal
Relat publicat a El9nou Vallès, 4/8/2023
El dia que les ciutats es van tornar avorrides
Els que som practicants habituals de la mediocritat tenim una única habilitat: ens adonem i sabem reconèixer de manera ràpida i sense dubtes quan l'entorn en què vivim ho és. L'excel·lència o com a mínim un cert atractiu no són fàcils de trobar en els canvis que anem descobrint cada dia dins els espais urbans. Les ciutats ens podrien explicar que pateixen en silenci per la pròpia grisor promoguda per la por a equivocar-se dels seus habitants i per una tendència que existeix a la societat d’escapçar els caps imaginatius que somiem més enllà de la banalitat. Una altra possible explicació de tot plegat, és la comoditat que suposa pels que decideixen en aquests temes el fet de seguir a ulls clucs amb el que és tendència i ben vist dins l'urbanisme contemporani actual. El resultat? Trobar a faltar al paisatge urbà l'ús intel·ligent i amb criteri de formes i color per donar vida i interès a allò que de per si en té poc.
La globalització -l'hem votada mai en referèndum?- i la visió economicista de la societat, ens ha acabat imposant unes ciutats cada vegada més iguals, menys singulars i per tant més oblidables. Els ciutadans perdem identitat, en la mesura que el lloc on vivim és semblant a mil altres llocs. Alguns dels indrets interessants que la memòria ens ha guardat conjuntament amb vivències personals, han sigut esborrats i substituïts per dissenys plans i adotzenats. Parlem de noves edificacions que no recorden d'on són i que només semblen preocupades per la seva funcionalitat. Els pessimistes ens diuen que són espais que ens donaran un context borrós als records que fabriquem.
Una ciutat és la suma de cents d'individus en moviment que la trepitgen, que hi xerren, que hi treballen, hi ballen i que de tant en tant s'aturen a contemplar-la. Parlem d'un entorn urbà que com a ésser viu, canvia en el temps, i que és més que probable que visqui més que nosaltres. És un medi que hauria de mantenir els seus encants i al mateix temps s’hauria de promoure què poguessin augmentar.
Un amic em proposa que si una ciutat amb nom propi es va tornant anodina, hi ha el recurs de mirar el cel per contemplar si el vent ens procura entreteniment i diversió amb una bona batalla de núvols. M'adverteix, això no obstant, dels perills que comporta la situació actualment. S'ha de vigilar quan camines de no topar amb la gran quantitat de pivots i andròmines disseminades en carrers i places. Es tracta d'un disseny que si li endevina la intenció de fer evident als ciutadans que la vida no deixa més que ser un caos. Aquest mateix amic em diu que a vegades té un dia desencertat i encara que sentint-se culpable, agafa el cotxe. Em comenta que llavors, deixa de fer mirades fugaces al cel i no treu els ulls de l'asfalt. Mentre el cotxe i ell es sacsegen amb els puja i baixa continus de molts carrers, no deixa de concentrar-se en anar dins els límits d'uns carrils que com les parets del conte de Poe El pou i el pèndol, es van movent cap a l'interior.
Les tendències, que ens agrada pensar que volen ser benintencionades, semblen estar fetes per ser seguides i no per ser qüestionades. Hi ha malgrat tot alguns casos extrems, com carregar-se el disseny urbà de l'Eixampla de Barcelona que es podrien arribar a considerar errors històrics.
Els espais comuns haurien de ser amables amb qui els utilitzen, siguin autòctons o forasters. Les ciutats tenen moltes pàgines que estan per escriure i estaria bé que no ho fessin els profetes propagadors de l'avorriment. Potser hauríem d'esperonar més a persones amb criteri i imaginació a què treballin per un millor disseny, per augmentar la bellesa del paisatge urbà i perquè vetllin per deixar més espai a l'art. La màgia de l'entusiasme creatiu qui sap si encara ens pot salvar. Treballar per una quimera, només significa l'ambició d'arribar lluny. El més útil, és moltes vegades el més bell, necessitem persones o projectes que ens incitin a millorar a tots plegats en aquest sentit.
