Homenatge a Albert Jané (Ateneu, Barcelona)

La Institució de les Lletres Catalanes va celebrar a l'Ateneu Barcelonès un homenatge al gran Albert Jané, que enguany ha fet noranta anys. En l'acte celebrat a Sala d'actes Oriol Bohigas (21/12/2020), hi van intervenir: Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes; Jordi Manent: «El polifacètic Albert Jané»; Txe Arana; Mercè Canela: «Albert Jané i Cavall Fort: tan divertit com un joc»; Jordi Riera Pujal: «La creació d'un model de llengua en el còmic en català»; Joan Ferrer: «Faré salat quan tot semblava dolç, esclau dels mots que amaguen llur sentit», Hble. Sra. Àngels Ponsa, consellera de Cultura i Albert Jané.

Article a Núvol.  

El parlament de Jordi Riera Pujal a l'acte:

Us voldria parlar de la importància de la tasca que ha fet Albert Jané en la creació d’un model de llengua en el còmic en català.

El còmic el podríem definir com un art seqüencial. Un mitjà que, servint-se d’uns recursos determinats, narra històries. I, si parlem d’històries, permeteu-me que comenci explicant-ne una de personal. A finals dels anys seixanta el Cavall Fort arribava a casa. Jo era el petit de tres germans. Era el que amb prou feines havia après a llegir, i em tocava ser l’últim a poder mirar aquells dibuixos. Ja una mica més gran, vaig descobrir que a l’encapçalament d’algunes de les historietes de la revista hi posava «versió d’Albert Jané». Era una època en què encara no era habitual que el nom del traductor es posés en els tebeos. Si sortia el seu nom amb lletres grans, és que per força havia de ser una persona important. En aquell moment em vaig convertir en amic seu, un amic menut. Jané va passar a ser un company d’aventures, i sobretot d’humor, amb qui em retrobava cada quinze dies. Amb ell i altres autors de la revista vaig descobrir que el català que feia servir amb els amics i a casa, però no a l’escola, m’era útil per llegir unes històries divertides i interessants. Si existia el còmic en català, volia dir que la llengua que jo parlava era valuosa. Era una llengua de present i de futur en què em podia quedar a viure. 

A la mateixa època intercanviava tebeos amb un amic i veí. Ell vivia en un tercer pis, i una de les finestres de casa seva donava a un antic passatge. Un carreró només per a veïns que seguia l’antiga muralla de Granollers. Davant per davant, també en un tercer pis, hi vivia jo. La separació entre el meu petit balcó i la seva finestra no arribava als tres metres. Durant una bona temporada lligàvem uns tebeos amb un cordill i els fèiem viatjar d’una casa a l’altra. Durant l’intercanvi, si no l’encertàvem i queien, no passava res. Estiràvem el cordill i recuperàvem els tebeos. Jo li passava els meus Cavall Fort i ell m’enviava altres revistes. Ja llavors començava a demostrar que la meva habilitat futura per fer negocis seria nul·la. Gràcies a aquell intercanvi, vaig perdre tota la meva col·lecció d’antics Cavall Fort.  

El còmic en aquella època no tenia cap prestigi social, cultural o acadèmic. La seva lectura era, des del punt de vista dels adults, un vici no saludable. Es tenia l’esperança que, quan els nens ens féssim grans, ho deixéssim i passéssim a llegir llibres «de veritat». Als anys seixanta també hi havia corrents pedagògics que menyspreaven el que podien aportar les lectures d’historietes als infants. Albert Jané es va sumar al corrent llavors minoritari que veia la importància de dignificar el mitjà. També s’adonava que, en una època de repressió, les historietes podien ser un instrument molt important perquè els nens es familiaritzessin amb la seva pròpia llengua escrita.

A Cavall Fort, el mes de maig de 1963 van arribar dues historietes provinents de la revista belga Spirou. Eren La patrulla dels Castors i Jan i Trencapins. Al mes següent Albert Jané va entrar a treballar a la revista. Els impulsors de la publicació volien professionalitzar la redacció. Va ser l’ànima de la revista fins trenta quatre anys després, quan es va jubilar de la direcció.

L’any 1967 es publica La flauta dels sis forats de Jan i Trencapins a Cavall Fort. Una historieta on surten per primera vegada uns personatges molt petits i d’un blau intens. Albert Jané els va batejar com Els Barrufets. Més de cinquanta anys després, el nom forma part del nostre patrimoni cultural popular. Jané en traduí molts àlbums del francès i, quan va arribar la sèrie d’animació a TV3, els va traduir de l’original en anglès.

Als anys cinquanta s’havien publicat alguns números d’unes revistes en català. No van durar gaire, aviat van ser prohibides. Moltes de les historietes que hi sortien es van traduir del castellà al català. El problema és que no sabien quin model de llengua havien d’utilitzar per arribar als joves lectors. He triat dos exemples dels textos que acompanyaven les vinyetes:

«Quan el “meta” ja s’atansa, se sent punxat per una llança, fa un crit exagerat, puix li fa mal de veritat». O un altre: «Estan xiulant des del pati i el gos és escàpol».

Era obvi que calia crear un model nou de llengua correcta i actual per al còmic dirigit a infants. En les traduccions de còmic van destacar als anys seixanta escriptors com Joaquim Carbó, Joaquim Ventalló, Víctor Mora, Pere Calders, Miquel Martí i Pol i d’altres. Cap, però, ha estat tan fonamental com Jané per la gran influència que han exercit les seves solucions lingüístiques en els milers de pàgines traduïdes.

L’Albert ens ha regalat expressions com:

«Aneu a barrufar la boira» o, a Aquil·les Taló, «Confieu en el meu bon nas. Al fons de l’abisme més obscur, no he de fer sinó seguir cegament les indicacions de la meva nàpia, autèntic radar ultrasensible».

Albert Jané va preferir dir-ne versió i no traducció, de la feina que realitzava a Cavall Fort. A la sèrie de Franquin Sergi Grapes, el personatge hauria hagut de treballar a la redacció de l’Spirou, com a l’original. Jané, en la seva versió, el fa «treballar» a la redacció de Cavall Fort i el fa més proper als lectors. Aquest fet ha estat molt positiu per propiciar la proximitat de molts personatges de còmic forans als lectors catalanoparlants.

Jané és el principal creador d’un model de llengua en la traducció del còmic al català. A més de les seves versions, també ha fet guions propis. El seu mèrit és immens, ja que disposava de molt pocs referents en què basar-se.

Aquest escriptor amb facilitat pels idiomes ha traduït historietes del francès, l’italià, l’anglès i el castellà. Jané, amb més de 130 llibres de còmics que han passat per les seves mans, als quals s’hi sumen moltes altres historietes publicades només en revistes, és el traductor de referència en la nostra llengua. La quantitat i la qualitat de la seva feina ha estat extraordinària. En aquesta tasca especialitzada, Jané aconsegueix que el text s’adeqüi a la imatge, i sap sintetitzar-lo perquè encaixi perfectament amb les bafarades preassignades. Ha tingut encert a l’hora de trobar noves solucions lingüístiques en el repte de donar sentit a una narració gràfica. Ha creat o adaptat un munt d’onomatopeies que han donat una nova riquesa al nostre lèxic.

A part de les sèries que ja he esmentat, Jané ha traslladat al català historietes de personatges com Benet Tallaferro, Bloch, Corto Maltés, Estefi, Freddy Lombard, Marsupilami, L’Avi Quim, Lucky Luke, Roco Vargas, Traspontí, Tintin o Yakari.   

Albert Jané ha realitzat una tasca ingent i valuosa en crear un model de llengua correcta, fresca i viva en l’àmbit de la traducció. Les seves aportacions en l’àmbit lingüístic han permès donar un accés fàcil i de qualitat a diverses generacions de lectors al món de les historietes.

El còmic en català no ha aconseguit la quota d’audiència de què gaudeixen altres mitjans de masses, com, per exemple, la ràdio. Tampoc s’acosta al percentatge de l’espai que la literatura en català normalment ocupa a les llibreries del país. Entre tots no hem aconseguit que la producció editorial tingui una quota de mercat raonable. El nombre de llibres d’historietes només destaca en el sector infantil, però és molt minso en la producció per a joves o per a adults. El que és segur és que, sense la seva contribució, les referències disponibles serien molt menors.

Albert Jané, com va dir un dia Màrius Serra en un article, és el Gran Barrufet. Un home que ha aconseguit que milers de nois i noies s’enamoressin de la seva pròpia llengua. Un escriptor que ha dedicat bona part de la seva vida professional a aquest objectiu només pot ser una excel·lent persona. Moltes gràcies Albert Jané.