dimecres, 21 de novembre de 2018

La tieta (relat)


Tots estaven ben asseguts, amatents, esperant que tot comencés. Es va obrir la porta gran. Els murmuris es van anar fonent fins que va regnar un silenci respectuós. La tieta, ben tibada i flamenca, va entrar fent petites passes. Sense mirar ningú, avançava per la sala despullada d'artificis a les parets. Totes les mirades, algunes de sorpresa, altres d’admiració, contemplaven aquella senyora de caminar decidit. Avançava sense dubtar pel passadís central, entre els bancs on estaven situats els assistents.  A mesura que s’adonaven de qui entrava, tothom s’alçava en senyal de respecte.

Els de la funerària van aixecar delicadament la tapa del taüt. L'home de més edat li va donar la mà i la va ajudar a posar-se a dins. Després, amb cura i circumspecció, juntament amb el seu company, van tancar la caixa. En vida potser era un sac de virtuts, però allò que es diu puntual mai no ho havia estat la tieta. Per res del món havia arribat mai a l'hora enlloc. La causa, aquesta vegada, era el maquillatge; s'havia barallat amb la cosmetòloga. La dona, presumida d'ençà que tenia ús de raó, no es conformava amb una feina feta de pressa i corrents. Després d'una ferma discussió i de posar els punts sobre les is, finalment aconseguí el que volia: un tractament acurat, com el que creia merèixer.

Els familiars es mostraren molestos amb els de la funerària. Van pensar: «Avui en dia no hi ha cap consideració, ningú avisa mai de res». Ells, juntament amb amics, coneguts i saludats, s'havien passat tot el dia vetllant un taüt buit. Hores i hores parlant d'ella, recordant velles anècdotes o resant oracions davant del fèretre tapat. Tot un fotimer de paraules i accions malgastades, adreçades a un recipient de fusta sense inquilí.

Tot estava ja vist per a sentència, tothom era a lloc, la cerimònia per fi podia començar. Trencant el silenci, commogut i coix, va sortir a cantar a l'escenari el vell tenor amant de la tieta. Encara que tothom es pensés que aquella dona moria tan verge com havia arribat al món, el cert és que no era ben bé així. Aquella dama —qui ho hauria dit mai!— de verge no en tenia res. El tenor prou havia intentat durant dècades formalitzar la relació pecaminosa. La vella senyora, però, de cap de les maneres no havia volgut donar el sí. Els pares i la resta de parents, ja de petita, l'havien predestinada a quedar-se soltera. Qui era ella per contradir tanta gent assenyada del seu entorn més proper?

La cançó «Rosó, pel teu amor» era la preferida de la tieta. El tenor va desafinar com un lladre intentant entonar-la. La dona silenciosa no es va moure de dins el taüt. Ja hi estava acostumada. Apreciava des de feia temps aquell vibrato tirant a desorbitat i aquells galls que omplien d'humanitat l'execució de la peça. La pianista que l’acompanyava, una gran solista, anava a un tempo del tot personal. Gràcies a la reverberació de la sala, les notes s'escampaven i es mantenien dins del recinte. Un   gran clímax d’emocions, talment com si fos un concert modern de dissonàncies musicals d'avantguarda.

Ja des del principi de la cerimònia, la ploranera contractada per la família demostrava una gran professionalitat. Els gemecs semblaven acompanyar perfectament la falta de ritme de la cançó. Al costat de la somicaire hi havia la seva néta, que estava aprenent l'ofici. Una feina sense alts ni, sobretot, baixos, i amb un futur assegurat. La noia, que considerava que l’art interpretatiu s’havia de posar al servei de la comunitat, prenia nota i esperava saber actuar, amb el temps, tan bé com ho feia la seva àvia.

A la segona filera de bancs, just darrere dels parents més propers, hi destacava una dona de mitjana edat. La senyora, amb una llarga cabellera pèl-roja, portava un bonic turbant oriental ple d’estrelles. Era una vident que gaudia d’una clientela selecta de velles solteres, vídues i altres persones de la tercera edat. Amb el seu coneixement del tarot, ajudava a recórrer el camí de la vida i avisava i preparava les persones per als tràngols futurs. Les cartes no mentien. Ella havia tingut una relació molt especial amb la tieta. Estava del tot satisfeta del servei que li havia donat. Ja feia anys que l’avisava que la mort la rondava, i ho havia acabat encertant de ple.

Quasi tres bancs sencers eren plens d’antigues alumnes. La difunta, de joveneta, havia estat exiliada amb els seus pares a França. El seu pare pertanyia al bàndol republicà. Varen ser només uns anys, però allà va aprendre a parlar perfectament el francès. A París, cada 14 de juliol, quedava commocionada per la celebració de la festa de França. Les desfilades i els focs artificials la impressionaven. Quan escoltava l’himne de la Marsellesa, amb la seva crida contra la tirania, els pèls se li posaven de punta. En retornar a Barcelona, en un pis de lloguer de l’Eixample, es va dedicar a donar classes d’aquell idioma a jovenetes que somiaven de tenir amors sota el cel de París. Les seves classes, sempre originals, començaven fent-los cantar: «Allons enfants de la Patrie. Le jour de gloire est arrivé!». A continuació, agafava com a llibre de text la revista Paris Match, que trobava als quioscs de les Rambles. Un setmanari veraç i realista que informava de la societat i de la vida dels homes i les dones que protagonitzaven la vida política i artística del país veí.    

La senyora contractada per presentar l'acte va donar les gràcies al tenor i va començar a parlar de les virtuts i magnificències de la difunta. Un llistat d'allò més creatiu, adornat amb boniques, barroques i llargues frases. Ho havia escrit la mateixa tieta unes setmanes abans de morir. Per fer-ho, s'havia inspirat en el que posaven les esqueles de La Vanguardia. Aquella secció, junt amb la vinyeta de les deu diferències, era el que més li interessava del diari.

El llistat va començar amb la faceta de col·leccionista de la tieta. Les boles de neu, amb les seves esferes transparents amb una escena a dins, l’entusiasmaven. Les seves amistats les hi havien portat d’arreu del món. Ella, quan movia la bola i feia caure la neu, se sentia transportada al costat de la torre Eiffel, la muntanya de Montserrat, la torre de Londres o el castell de la Ventafocs de Disneyland. Uns paradisos recreats, en què ella, ingràvida i sense edat, s’hi veia passejant cofoia i contenta. Altres col·leccions de la tieta eren la de didals de porcellana o les figures de Lladró, amb aquelles flors tan delicades. Totes les peces la bona dona les donava al Museu del Disseny de Barcelona. Estava completament segura que els anirien molt bé per completar els grans buits del seu fons.

Entre les col·leccions hi havia un bon reguitzell de revistes franceses de diverses èpoques. Les deixava en herència als nebots, perquè les venguessin a alguna parada del Mercat del Llibre Vell de Sant Antoni. Per boca de la presentadora, els demanava que no se les miressin gaire, ja que eren antigues i estaven passades de moda. Si algú les hagués remenat, potser hauria quedat sorprès, perquè hi havia alguns títols dedicats a l’estudi acadèmic de l’anatomia. Es tractava d’unes revistes que s’havien venut molt bé a finals dels anys quaranta i als anys cinquanta. Estaven plenes de fotos de noies nues i anaven destinades a artistes que no es podien pagar les models al natural. Amb aquestes publicacions podien fer pràctiques de dibuix i pintura amb un cost molt reduït. Encara que algunes persones malpensades deien que estaven destinades a exacerbar els desitjos lúbrics masculins, no hi havia cap prova fefaent d’aquest fet. Curiosament, algú amb una imaginació desfermada podia arribar a pensar que, en algunes d’aquelles fotos, com la de la noia amb una flor a la mà o la que tocava el violí, la model retratada s’assemblava molt a la tieta quan era jove.  

Eren fotografies tafaneres de noies boniques de pits generosos. El sexe femení estava dissimulat com si no existís. La censura de l'època va pensar amb molt bon criteri que un petit triangle ple de pèl no aportava cap valor estètic a les imatges. Amb una bona tècnica, els fotògrafs aconseguien en el laboratori que aquesta part mostrés una pell tan llisa com la d'altres parts del cos. En fi, ningú sabia de manera fidedigna perquè la tieta guardava aquelles revistes. Potser en record d’una antiga afició a dibuixar, desconeguda per tothom, o tal vegada perquè alguna coneixença les hi havia fet arribar per ensenyar-li la seva semblança amb una determinada model.

Els hereus ja estaven impacients per obtenir informació sobre la col·lecció que els interessava més: la dels diners. Es van animar quan es va començar a parlar d'una llibreta de La Caixa d'Estalvis. Ja se sap que, per llei no escrita, totes les senyores grans tenen una llibreta a La Caixa. Quan tothom va sentir la xifra exacte de diners, amb cèntims inclosos, que quedaven en el compte, van fer un «Ohhh!», inclús es va sentir un «Carai!».

La tieta era una dona estalviadora i... previsora. Feia cinquanta-dos anys que pagava l'assegurança dels morts. El dia que se la va fer, era tan joveneta que el venedor no confiava que ho fes amb bona intenció. Mal fiava que aquella noieta no volgués fer un ximpleria i la seva empresa hagués de pagar des d’un bon principi. Li va fer firmar un paper, segons el qual es comprometia a no morir-se fins que arribés a vella. La bona dona va complir la promesa. En el moment del traspàs, la companyia d'assegurances, que havia perdut la seva assegurada més antiga, va tenir un detall. El delegat, present a la cerimònia, va col·locar un clavell de plàstic sobre el taüt sense cap tipus de sobrecost. La flor va ser contemplada amb admiració pels que la van poder veure des de les primeres files.

A sobre del color caoba de la caixa també hi destacava la primera rosa de Sant Jordi que li havia regalat el seu estimat cantant. La tieta l'havia sabut assecar i conservar tota la vida. Poc abans de començar la cerimònia, en un racó solitari de la sala, el tenor hi havia volgut posar unes gotes dels perfums que se solien posar. Amb l'emoció, se li va  abocar tot el contingut de les ampolles damunt la rosa. Va eixugar-la ràpidament com va poder i la va anar a dipositar sobre el fèretre. L'estimulant combinació de l'aroma d'Embrujo de Sevilla de Myrurgia amb el de Varón Dandy van donar un toc d'embafament proper al mareig per als assistents. Es podria pensar que els efluvis suspesos en l'aire eren com la neu de les boles de la tieta. La flaire reflectia de la millor manera un ambient de sofisticació i de luxe que no es podria trobar ni al Passeig de Gràcia.

Per cloure l'acte, les diverses generacions de dones que havien passat per les seves classes de francès s'aixecaren i s'arrengleraren al costat del fèretre. Dirigides pel vell tenor, entonaren amb un accent excel·lent dels ravals de París la Marsellesa. El fervor patriòtic desfermat, encara que fos per l'himne d'un altre país, va fer trontollar els ànims de molts. El ressò a la sala de les notes cantades a ple pulmó, junt amb l'olor embriagadora dels perfums de la rosa seca, va motivar que la majoria dels assistents traguessin els mocadors per eixugar-se les llàgrimes.

Quan s'emportaven la caixa per donar-li sepultura, a alguns els va semblar sentir una veu emocionada que sortia del taüt, que deia: «Quina cerimònia més bonica».


Jordi Riera Pujal
Segon premi del Premi de Narrativa Curta EL 9 Nou en la seva segona convocatòria. Relat publicat a El 9 nou el 31 d'agost de 2018.


2 comentaris:

  1. Ostres, Jordi! Molt bon relat i, a més a més, premiat! Quin coi de dona, la tieta: rara a matar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Albert. De fet, vols dir que les



      Moltes gràcies Albert! Diria que la normalitat, si és que existeix, és tirant a avorrida :)



      Elimina